Converses per Palma amb Bukowski, nostàlgia i banyes

«I que no es va suïcidar aquest poeta?» Demana en Carles. «No! Va morir de leucèmia als setanta-tres anys a Califòrnia, diuen que les seves restes les enterraren monjos budistes. Saps que va voler posar a la seva làpida funerària? Idò Dont try (No ho provis)». «I parlant de suïcidis, me contaren que en Toni Caspare ho va voler provar, però la corda va ser massa llarga i tocava amb ses puntetes dels peus enterra, i quan se va veure allà d’aquella ‘suerte’, va decidir que no i que no ho tornaria a provar pus».

«Sou uns nostàlgics?» Assevera en Julià. «No, nostàlgic no, però m’enyor». Dic. «Com quedam: nostàlgia o enyorament? La nostàlgia és seductora i mentidera». Intervé taxatiu en Joan: «I jo hi afegiria que la nostàlgia causa els mateixos estralls que una dona seductora i mentidera quan et diu que t’abandona». «Jo no hi arrib a aquesta disquisició», es n’Alexandre qui parla, «però jo vos diré de que m’enyor: de quan enravenava! I ara he tornat tan vell que per enravenar he de menester dos jocs de politges... i així i tot me queda blana com una llangonissa, saps que te vull dir?»

«I no podríem tornar enrere», diu en Robert, «una altra vegada als ‘gloriosos quaranta’ –com va dir Jean Fourastié– a l’Europa del segle XX, als anys que van del final de la Segona Guerra Mundial fins a la crisi del petroli de 1973. Un tram d’enorme progrés econòmic, la victòria total del capitalisme, es va augmentar com mai ho havia fet el nivell de vida, plena ocupació, la gent es comprava el seus piset, geleres elèctriques, televisors...» «Estaria bé, no com ara. Jo me sent tot sol moltes vegades». «¿Sabíeu que al Regne Unit ja el 2018 crearen un ministeri de la soledat, com ho feren al Japó el 2021?» «Idò trob que aquí es fa ben necessari ! Però pensau en la dita d’Epictet: «Per ser lliure només hi ha un camí: el menyspreu de les coses que no depenen de nosaltres». «Ni politges, ni ministeris de soledat. A un acudit de El Roto hi vaig llegir: ‘L’autèntica soledat és no tenir ningú a qui odiar’».

«Tu que has vist aquest escrit d’en Bukowski que en penses d’aquest altre?» Senyala en Jordi la paret de l’església de Sant Nicolau, un poca solta hi ha escrit: ‘Independència!!’. «Mira jo crec», és en Tomeu qui parla «i sé que molts de voltros no hi estau d’acord, que com me deia en Jordi Llovet: ‘Arriba un moment en que, en aquests tipus de processos d’inflació patriòtica mal gestionada, la identitat s’agermana amb la idiotesa’». «No ja el fet de demanar la independència» afegeix «sinó la demanda del retorn a lo nostro. Això de lo nostro, que és lo nostro? Quina és la clau identitària que gestiona lo nostro? Lo nostro i no lo dels altres?» «Ja hi som! Queim sempre a la parada de les cebes, ja hi tornam esser! Sabeu què? Com va dir Joyce: ‘Ja que no poden canviar de país, canviem de tema’». Idò canviem de tema. Me vaig topar amb en Jaume Franc i me va dir que sa dona li posava banyes però que a ell li era ben igual, com que no enravenava així tenia el llit calent. «Banyes? Sabeu que me va dir en Jordi Despull, aquell que estudiava amb noltros que era de per devers Campos, idò me diu: Sempre m’he dedicat al negoci de les banyes, abans tenia bous i vaques, ara tenc una granja de caragols!» Tot entretén.