El plor dels hereus

El comunisme negà l’herència, menystenint una institució immemorial, que aporta sentit i estímul vital: treballar pels teus, premiar la creació de riquesa i l’estalvi. Però també és un error, regressiu, reaccionari, dissoldre instruments de solidaritat i justícia social, vertebradors, legitimadors, com promou la dreta en el segle XXI, en un moment en què la riquesa s’acumula de manera obscena.
La comunitat ha de participar en les herències a partir d’una certa quantia. És lògic discutir sobre el mínim exempt o sobre percentatges, sobre la modulació per parentiu o en la successió d’empresa; però cal contribuir quan reps uns béns que, com a mínim en bona part, no has generat. Un impost que no ha de ser proporcional, sinó intensament progressiu, com més reps o més tens. Parl de la justificació ideològica, clar, no de quina sigui la millor tècnica per articular aquesta tributació.

No he hagut de pagar un cèntim per l’herència dels meus pares (del llegat immaterial, en seré deutor vitalici). Si els meus fills tenen la sort de rebre res meu, tornaria de la tomba si les sent remugar perquè la comunitat de la que són part, la que els agombola i els nodreix d’identitat, se’n queda una part. Que n’estiguin contents i agraïts. El poder públic ha de garantir un matalàs social a tothom, redistribuir, i remoure els obstacles a la igualtat d’oportunitats. Contribuir-hi és un deure, i motiu d’orgull, no de gemecs.