Pere Antoni PonsPalma29/04/23 0:29
TW
1

Des de fa tres segles, i més des de principis del XIX, l’objectiu de l’estat espanyol ha estat exterminar les singularitats identitàries –sobretot, llengua i cultura– dels territoris no castellans d’Espanya i substituir-los per la llengua i la cultura castellanes. L’estat ha fet servir lleis, violències militars, moviments demogràfics, espolis econòmics i mitjans de comunicació, i li ha funcionat: ha naturalitzat la castellanoespanyolitat en totes les esferes dels territoris no castellans de l’estat. És una naturalització també evident en la literatura catalana, en la qual s’ha produït un desplaçament terrible de certs dilemes. Per exemple: s’ha passat de discutir si la llengua de les novel·les havia de ser ‘pura’ o ‘viva’ –el normativisme de l’IEC d’Aramon contra la vivor col·loquial de Joan Sales, la tradició llibresca contra el català comunicatiu de Monzó– a si ha de continuar sent genuïnament catalana o si també pot estar explícitament interferida pel castellà. Això té una significació política enorme. És un fet que cada vegada hi ha més castellà en les novel·les escrites en català.

Els que ho veuen lògic i normal diuen que això obeeix a una voluntat mimètica dels escriptors: si les societats catalana, balear i valenciana són plenes de castellanoparlants, és lògic que les novel·les dels autors d’aquests territoris ho reflecteixin. És una trampa, és clar. Tal com ha explicat Júlia Ojeda, que ha estudiat el tema, una novel·la en català que volgués ser mimètica de veres no només inclouria el castellà sinó també tantíssims altres idiomes que es parlen als Països Catalans. A més, la qüestió també és una altra: per què en una obra en català la llibertat de posar-hi molt de castellà és acceptada i, en canvi, en una obra en castellà posar-hi molt de català ni es planteja? (M’han contat el cas d’un autor en castellà que va voler fer que un personatge d’una novel·la seva només parlàs en català. L’editorial, Acantilado, li va dir que de cap manera.)

Ada Castells, autora en català, va dir que això era perquè els catalanoparlants tenim ‘la sort’ de dominar dues llengües mentre que els autors i els lectors en castellà, no. Parlaré més del tema la setmana que ve, però és una resposta, la de Castells, que em fa pensar que, entre certs sectors de la literatura catalana –barcelonins–, ha estat més influent la ideologia lingüística d’un Azúa que la d’un Fuster o la d’un Llompart.