Finis cataloniae

Tanmateix, és quelcom que no li podia passar pel cap. El ministre Bolaños i el lamet de la plaça de Sant Jaume col·laboren en la consolidació d’una Catalunya autonomista, de manera que Puigdemont els fa més nosa que una busca dins un ull. Aposta des del PSOE i des d’ERC fan de menysprear-lo, l’aïllen. Tot allò de posar les urnes és història, ens diuen, una borratxera del passat. Pura fal·làcia, no cal insistir-hi. Mentre Puigdemont sigui a l’exili, el Procés és viu. Però el socialisme espanyol i el republicanisme de Junqueras fan mans i mànigues per liquidar-lo. La inauguració de la Fira d’Abril de Sant Adrià del Besós ha posat de relleu que no perden el temps. Donaren la nota els visques a Catalunya i Espanya, a la Marededeu de Montserrat i a la Virgen del Rocío, i un Aragonès tan corprès per l’esplendorosa rebrotada del nacionalcatolicisme que va estar a punt d’anunciar el retorn dels toros a la Monumental. Quin tuf de l’any 39...! La Fira d’Abril de Barcelona ens ha deixat frases que certifiquen un canvi radical en la concepció del país. «Sense la cultura andalusa no entendríem la Catalunya contemporània». Va dir Aragonès. I tot i ésser una boutade de pes, ens hem de conformar de saber que venim del sud, perquè vist el cas que n’ha fet el PSOE, de l’Acord de Claredat, és evident que no sabem on anem.

Imagino que Puigdemont deu sentir-se força sol. Traït, sens dubte. Tot allò que representa, se’n va a la galleda de les escombraries. Un superbiós Bolaños li ha recomanat que retorni de l’exili per retre comptes a la justícia. El discurs d’aquests dies del ministre Bolaños ens remet inevitablement al Finis Cataloniae del Sentís de Burgos, del febrer de 1939. Catalunya sotmesa. O de bell nou sotmesa. ¡Y que monòtona es la historia!, s’exclamava el falangista Sentís. I és cert. Ho avanço: dia vindrà, quan Puigdemont hagi finit, d’aquí cent anys o més!, que les seves despulles seran dipositades en una urna de l’honor. Com la de Macià o la de Companys, ambdós injuriats en el seu moment. I tampoc no li faltaran flors en les dates assenyalades. Paradoxalment, els que li retran homenatge seran els hereus ideològics dels que ara el menystenen. Com feren amb Macià i amb Companys. Preneu-ne nota: els socialistes de fora i de casa, els republicans, els morats, els populars, els periquitos de l’Espanyol, els funcionaris estatals que viuen a Catalunya, els Carrizosa... Tots els que reclamen fotografiar-se en el Fossar de les Moreres. En fi...! Retorno a Sentís: que monòtona és la història...!