Salve Pollentia

Els romans han quedat com els invasors contra una comunitat indígena, talaiòtica, que els repel·lia a pedrades, aquells mítics foners que només acceptaven vi i dones com a paga (segons fonts romanes). Però el cert és que els 3000 colons d’Ibèria, la força, i el prestigi de l’invasor, assoliren una romanització complerta. El llegat romà és poderós i viu, en la llengua, en la cultura, en el dret, i tot el que comporta en les relacions socials i familiars. Som greco-romans-cristians, occidentals, per bé i per mal, i mediterranis: les dues voreres foren Mare Nostrum.

Roma no acaba a Mallorca el 474, quan cau Tarraco. Els musulmans que arriben al s. X segueixen considerant rum (romans) als mallorquins. Són més de 1000 anys. I, en certa mesura, la conquesta catalana, essent, com és, fundacional, té components de retorn.

El museu-centre d’investigació hauria de replegar les troballes que guarda a Madrid l’Arqueológico Nacional, en especial les peces de bronze, magnífiques, el cap de cavall, l’estendard del Collegium Iuvenum, tres lars, dos Mercuris i un Esculapi. Fa 20 anys que així ho defensava a les institucions, i llavor ja feia esment al projecte de museu dels arquitectes Reynés i Domingo.

Les lleis de patrimoni propugnen acostar les peces als llocs d’origen perquè el patrimoni d’un país, la seva peripècia històrica, la seva cultura, aporten un context, un sentit, un enriquiment, a les peces d’un museu. A més, el patrimoni és motiu d’afirmació col·lectiva i autoestima per a la comunitat que el posseeix, l’estudia i el mostra. Per això, l’adquisició per part del Consell de l’August velat de Pollentia és tota una fita d’aquesta legislatura

El coneixement i la reflexió sobre aquella època ens pot ajudar a destriar els beneficis de les grans civilitzacions, i els crudelíssims inconvenients i vexacions del sometiment a un imperi. La ciutat portuària de Pollentia encara ens reserva sorpreses, alegries i (per què no dir-ho?) oportunitats.