Límits a la segona residència... a Suïssa

Hi ha pobles que usen la Constitució per resoldre problemes populars, que viuen els instituts de democràcia directa com a expressió de llibertat i ciutadania, no com a motius de repressió penal.

La llei ha contribuït a un cert fre i a destinar les cases a viure-hi, a preservar el paisatge i modes de vida. Tanmateix, els preus han pujat. Panacees, poques. Aquí, acuitats per l’aberrant preu de l’habitatge, que fins i tot t’expulsa del teu poble, ha retornat el debat-guadiana sobre mesures semblants.

Se’ns recorda que un dels pilars de la UE és la lliure circulació de capitals i que persegueix activament tota «discriminació» per motiu de nacionalitat. És cert, però també que admet excepcions. Record una sentència de fa uns anys sobre una llei del Terol (sí, del länder, Àustria és federal), en què el TJUE acceptava sotmetre als estrangers a autorització administrativa prèvia per poder comprar segones residències. Ho justificava en la necessitat de mantenir una població permanent i activitat econòmica no turística; requerint proporció entre la mesura i els seus objectius, i evitar l’arbitrarietat del cas per cas.

Però Espanya bloca les nostres iniciatives. Tot i que mantén dures limitacions per comprar immobles a Ceuta i Melilla (se grata on li pica) o autorització prèvia en zones «de interés para la defensa nacional» (als extracomunitaris), o en àrees econòmiques estratègiques (el joc, per exemple...).

L’art de la política és trobar equilibris entre interessos legítims, el de la lliure circulació, el d’emigrar o fer turisme, i el dret dels ciutadans d’un país a estar-hi a gust i progressar-hi, a reconèixer-lo, a reconèixer-s’hi.