Un article manllevat

La darrera obra de la dramatúrgia de Pere Capellà és El rei Pepet. Va estrenar-se en el Teatre Principal, de Palma, el desembre de 1954, amb un èxit clamorós. Alguns veren en aquella representació una rondalla, atès que així l’havia definida l’autor per tal de distreure la censura. La immensa majoria dels espectadors, però, saberen veure la duríssima crítica als polítics que a l’empara de la llei van a la seva, al militarisme, al sistema monàrquic. Pere Capellà va ésser un republicà, un roig. En qualsevol cas, no és el moment de parlar-ne. Aquest preàmbul no té altre fi que avançar-vos que aquest article és un article manllevat. L’hauria de signar ell, potser. I retorno a El rei Pepet. Entre altres moltes coses, el text també proclama el dret de la persona a fer prevaler la seva dignitat i a decidir per si mateixa, prescindint, si cal, d’aquelles normes que en comptes de garantir drets, els limiten. Tot seguit reprodueixo un diàleg entre Manel, que és el carboner que ha protegit el rei Pepet en creure que era un infant abandonat, i aquest. Parlen del poder de la Corona, són a palau. Li demana Manel a Pepet: «I qui és qui comanda?» I li respon: «Es president d’es govern/ i es seus ministres de tanda./ I jo aquí som tan extern/ com si visqués a dins Randa./ Si alç sa veu, per fer constar/ que som el rei, amb raó/ i sense, me fan callar/ mostrant-me el reial patró/ que duen sempre en sa mà». Torna a preguntar, Manel: «I aquest patró ¿què dius que és?» S’explica, Pepet: «Sa carta on sa noblesa/ li diu a sa reialesa/ que una corona suspesa/ d’una reial testa, és res». Passo a un altre diàleg. Ara entre Lluc, que és un amic de la infantesa de Pepet, i aquest. Li tira en cara, Lluc: «T’ho diré. Jo he afinat/ que un rei, d’espasa o de basto,/ sia es que sia, és un trasto,/ que perquè estigui anul·lat,/ es govern li paga un gasto./ Què fa el senyor President?/ Ve amb sa cartera, mudat,/ tot fresc, i diu: ‘Majestat,/ mos firmi aquest document,/ que es govern ho ha acordat’./ I tu mai li dius que no./ Firmes tot lo que et demana». I li respon, Pepet: «Saps que de pics sense gana!/ Tot és el Reial Patró,/ un paper fred, que així ho mana». Tot això ve a tomb de la imminent incorporació a la vida militar de la ciutadana Leonor de Borbón Ortiz. L’esperen tres anys de milícia, perquè així ho disposen els assumptes d’Estat o una acord reial de l’any tirurany. Vés a saber... Passat aquest període de temps, serà capitana general i s’haurà impregnat dels valors castrenses. En l’endemig s’haurà de tallar o recollir els cabells, correrà una hora diària, aprendrà a desfilar, a disparar. No crec que les prioritats de la gent de la seva generació siguin aquestes. Ni que sentin cap fascinació per la milícia. Els militars que enamoren són els que rompen les regles. El Che, per exemple. Per afegitó, a partir d’ara, que és a punt d’assolir la majoria d’edat, la princesa ha de consultar amb el govern les decisions de caire íntim o particular que pensa prendre. Ignoro com ha encaixat l’afectada la nova vida que li espera o si pensa rebel·lar-se com el rei Pepet. Però imagino que són molts els Manel i els Lluc que es pregunten si amb la ciutadana Leonor s’infringeixen els drets més elementals d’una persona en edat d’aixecar el vol, com és ara el d’estudiar allò que l’atreu o, en definitiva, el d’elegir lliurament el seu futur.