Jardins d’altri amb nostàlgia, sexe, mestres, tombes i sort

Climent Picornell25/03/23 0:29

Els Jardins d’altri són confegits amb retalls del que han produït els altres. Per començar: «La nostàlgia és una irresponsabilitat» (Llàtzer Moix). Per a un servidor que som de caràcter malenconiós és la constatació de la meva irresponsabilitat. Per nostàlgia, la de na Norma Desmond (interpretada per Glòria Swanson) en el Crepuscle dels Déus de Billy Wilder: «Jo som gran ... És el cine que s’ha fet petit!» Però, tanmateix, ningú l’escoltava. I ja que anam d’artistes. «L’experiència artística es troba tan increïblement prop de la del sexe, del seu dolor i el seu èxtasi, que totes dues manifestacions no són més que diferents formes d’un mateix anhel i delit», va escriure Rilke el 1903 en una de les seves Cartes a un jove poeta. Diderot ho va resumir quan va afirmar que hi havia «una mica de testicle en el fons dels nostres sentiments més sublims». Ho llegesc a Cartas Eròticas de Nicolas Bersihand. «Entra Sa Majestat. Imagina’t un home gras amb aire de sàtir i amb el llavi inferior penjant» –ho relata Prosper Mérimée a Stendhal el 1830, parla de Ferran VII–. «Segons la dama que em va contar la història, el seu membre viril és prim com un ciri, a la base, i gruixat com el puny en la punta, i llarg com un pal de billar». També hi ha espai per als fetitxismes: «No et rentis, partesc i en vuit dies soc aquí», li demana Napoleó Bonaparte a Josefina de Beauharnais. Mentre que el rei Lluís I de Baviera confessa a la ballarina Lola Montes: «Vull tenir els teus peus a la boca, immediatament, sense donar-te temps a rentar-te’ls després d’arribar del teu viatge».

Però, alerta amb l’experiència artística. Creiem que un artista es posa dins el seu personatge i deu ser així, supòs, o no, quan un sap que Luciano Pavarotti jugava a cartes entre els actes de les òperes que cantava (¿el s’imaginen després d’un ària tremebunda, fent un pòquer amb el tramoista i l’empresari del teatre?). Deu ser que «La rutina és tan perillosa com la certitud» (B. Piccard).

«Vivim com algú que es turmenta contínuament perquè pensa que deixa escapar alguna cosa, que no sap que és» (Nietzsche). Tanmateix «El 90 % de les coses que ens preocupen, mai succeïxen» diu Marian Rojas-Estapé, néta de don Fabià Estapé qui, en algunes tesis doctorals, escoltava la seva petita ràdio pel pinganillo, mentre el doctorand o doctoranda suava gotes de sang. Malgrat tot, Estapé fou un gran mestre. I ja se sap que «Els bon mestres són aquelles persones que han confiat en tu més que tu mateix» (Mònica Planas). Els bon mestres com els bons amics t’ajuden a fer el teu camí amb una certa complicitat. L’any passat fou l’any Joan Fuster, per recordar-lo, un poc fora temps, vet ací una mostra de la seva ironia i subtilesa: «Còmplice és aquell que us ajuda a ser com sou».

Canviant radicalment. Llegesc que «El general Franco afusellà 50.000 persones en temps de pau» (I. Martínez de Pisón). És ògic aplicar-li el que deia Boris Vian quan va escriure la novel·la Escopiré sobre la vostra tomba. Les rèpliques, però, sempre solen esser més xabacanes, vegin aquesta: Bailando sobre tu tumba de Siniestro Total: «Te clavaré mi guitarra / Te aplastaré con mi piano / Te degollaré com mis platillos / Te trepanaré com mi órgano Hammond». Groller però clar i llampant! No com l’Agència Tributària: «En uso de la facultad que me confiere la letra n) del punto 2.2 del artículo 15 de los Estatutos... habiendo finalizado el plazo de ingreso en período voluntario de las deudas, dicto la presente providencia y liquido el recargo del período ejecutivo que corresponde según el artículo 28 de dicha ley, requiriendo expresamente al obligado... etc...etc...» Tantes voltes per dir-me que no he pagat els meus impostos quan tocava! Contraproposta de Nuccio Ordine: «La fortuna, la sort, no es compra, es conquereix». Vaig a fer una Bono Loto i un Euromillones, vull que la sort em trobi preparat, conquerint-la.

I, per acabar, dins el jardí d’un altre hi trob que «L’amistat té molt en comú amb l’amor. És un regal que ens feim a nosaltres mateixos» (Ray Loriga). I, certament, és així. Amén.