‘Si todas las puertas se cierran’

La setmana passada, concretament el dijous 16, vaig assistir com a convidat a la preestrena de la pel·lícula titulada Si todas las puertas se cierran, produïda per les Oblates del Santíssim Redemptor. El 16 de març de 1822 naixia a Lausana (Suïssa) Antonia de Oviedo y Shontal, la que va ser el 1870, la fundadora d’aquesta institució dedicada, llavors i ara, a oferir alternatives i sortides a dones que la vida ha abocat a la prostitució. El passat 16 es tancaven els actes de la commemoració del bicentenari i ho feien amb el projecte estrella de dita celebració, la presentació en petit comitè de la seva aposta cinematogràfica. Els actors protagonistes de la pel·lícula –Roberto Álvarez i Alexandra Ansidei– en dita presentació deixaren palès la sorpresa que havien tingut en conèixer dita institució i descobrir la dimensió social dels seus projectes. Roberto –que encarna la figura del bisbe José María Benito Serra– deixava clar en la seva intervenció la imatge que tenia de les monges en particular i l’etiqueta de que són objecte en la societat hispànica en general. En conèixer tot allò que constitueix l’essència de l’obra oblata ell mateix se sorprenia del que havia descobert, perquè hom no pot deixar d’admirar tot allò que s’està fent en l’actualitat i no pot deixar de sentir-se fascinat per una obra singular, una obra que encaixa perfectament en el moment històric d’empoderament femení en l’àmbit social. Aviat es complirà el centenari de l’arribada d’aquestes religioses a Mallorca i la institució gaudeix d’un prestigi inqüestionable en l’àmbit social, no debades han rebut tot tipus de reconeixements. Aquest passat 31 de desembre de 2022, Casal Petit –denominació del seu projecte a Palma– rebé la Medalla d’Or de la ciutat de Palma, un reconeixement compartit al marge de les ideologies i de les creences religioses de cadascú. La pel·lícula expressa molt bé el present d’aquesta institució, una congregació arrelada en el passat, amb un present espectacular i un futur que serà possible en la mesura que els projectes mantenguin l’esperit d’aquesta dona desconeguda i singular que engegà un projecte fundacional potentíssim. No hi ha nostàlgia ni cap casta de mitificació del passat en aquesta pel·lícula, però no hi ha absolutament cap detall en ella que no es fonamenti en la personalitat d’Antonia de Oviedo i el seu projecte inclusiu. L’espectador comprovarà com tot està fonamentat en el passat, amb un relat fet per dones que observen el present amb simpatia i esperit crític i es mostren serenes davant els desafiaments del futur.