Després de 40 anys, en lloc d’un nou estatut necessitam un Estat propi

L’Estatut representa la recuperació de les institucions pròpies de govern, però només reconeix al poble de les illes Balears la capacitat de constituir-se en comunitat autònoma en el marc de la unitat de la nació espanyola. En l’article tercer reconeix la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, com a oficial del nostre territori juntament amb la castellana, i n’estableix el dret de conèixer-la i d’usar-la. En canvi, d’acord amb la CE tots els espanyols tenen el deure de conèixer la llengua castellana. D’aquesta normativa se’n deriva un tractament no igualitari de les dues llengües oficials de les Illes Balears, un tractament que situa la llengua catalana en posició de subordinació a la castellana.

L’Estatut de 83 ha experimentat tres reformes fins a l’actualitat: la de 1994, la de 1999 i la de 2007. Les dues primeres hi varen incorporar l’assumpció de noves competències, algunes de les quals encara pendents. La tercera reforma va ser més amplia que les anteriors, per la qual cosa sovint es reconeix com la formulació d’un nou Estatut. En el seu article primer reconeix, per primera vegada, les Illes Balears com a nacionalitat històrica, i en el tercer empara la insularitat com un fet diferencial i mereixedor de protecció especial, i es compromet a evitar que se’n puguin derivar desequilibris econòmics o de qualsevol altre tipus. També incorpora noves competències, moltes encara pendents de desenvolupament: justícia, beques universitàries, cogestió de ports i aeroports, servei meteorològic propi de les Balears, funcions de la sanitat penitenciària, policia pròpia de les Illes Balears, etc. I tot això, per què? Senzillament perquè és imprescindible la voluntat dels governants, entre els quals predomina una visió unitària i centralista de l’Estat, que interpreten l’Estatut cada cop de manera més restrictiva. Ja ho diu la ministra de Justícia, Pilar Llop: assumir més competències «ara mateix no és una qüestió que estigui sobre la taula», o que s’ha de fer «en moments adequats» i tenint clar «quin és l'objectiu».

Però aquesta deixadesa i la poca ambició de desenvolupar les potencialitats de l’Estatut, tot i que frustrants, no són el més greu. El més greu, amb l’actual marc, és la impossibilitat de les institucions balears de complir amb l’objectiu de qualsevol govern: augmentar el benestar i desenvolupament social i econòmic del seu poble. El primer motiu bàsic és la deficient dotació financera i econòmica de la majoria de les competències transferides. Com a exemples podem esmentar les competències que representen els pilars del benestar: la sanitat, l’educació i els serveis socials. Aquestes competències s’han de gestionar en condicions de mínims, tant d’infraestructures com de recursos humans, per l’insuficient finançament, cosa que obliga el Govern a augmentar el deute públic, que ja s’acosta als deu mil milions d’euros.

El segon motiu és el mal tracte que patim en el sistema de finançament: som la tercera comunitat que més aportam a la caixa comuna de l’Estat quant a capacitat fiscal i la novena a l’hora de rebre recursos (i si tenguéssim en compte la paritat de poder adquisitiu, l’onzena). Un altre factor en què també som maltractats, i en resultam greument perjudicats, és en el nivell d’inversions de l’Estat, que se situa sempre per davall de la mitjana estatal. I el que és més greu, tant amb governs del PP (1,3%) com del PSOE (1,6%), un 50% per davall del que ens correspondria pel volum poblacional (2,6%) –sense comptar la població flotant, cosa que empitjoraria encara més les xifres–, com per la participació en el PIB (2,7%).

Però tot això, sent greu, no és el nucli causant de les limitacions i perjudicis que patim i que ens fan perdre any rere any posicions en el rànquing de PIB per capita i o de renda nacional per capita disponible. Aquest nucli és l’espoli fiscal que patim, de més de 4.200 milions d’euros anuals, cosa que l’acosta al 15% del nostre PIB i és equivalent al 78% del pressupost de les Illes, i que podem qualificar de colonial. No disposar d’aquesta quantitat impossibilita millorar la qualitat del serveis públics i sobretot intervenir en el sistema econòmic per tal de diversificar-lo i millorar-ne la productivitat i competitivitat.

Per concloure, idò, si a la situació estatuària descrita hi afegim la situació financera i econòmica i, a més, el greus problemes socials derivats de l’alt índex de pressió humana i el ràpid creixement poblacional, i la sobreexplotació del territori i dels recursos, podem demanar-nos de què servirà una nova reforma estatutària sense una voluntat política més ferma i a mans d’un Estat extractiu i colonial. Per tant, cal explicar clarament als ciutadans de les illes Balears que, per construir un país nou i millor, en lloc d’un nou Estatut el que realment necessitam és un estat propi i poder comandar a casa nostra.