Josep M. Llauradó22/03/23 0:29
TW
0

Hem tornat a tenir notícies de l’anterior parella triomfant del Partit Popular hispànic, massacrats pels seus companys de partit perquè es van ficar amb les coses de menjar, les importants, les que donen diners, les que voregen la corrupció... o hi cauen. Ambdós confirmaren en carn pròpia allò avisat per Churchill, Adenauer, Andreotti i tants d’altres: hi ha enemics, enemics a mort i companys de partit. Pablo Casado ha reaparegut per explicar davant un jutge que allò que els mestres catalans no deixen anar al lavabo als nins que ho demanen en la llengua constitucionalment obligatòria ho llegí a la premsa, sense cap problema perquè sap que amollar aquesta animalada, i falsedat, mai no serà un delicte, perquè menysprear les llengües (excepte la constitucionalment obligatòria) sempre té premi en el seu ecosistema social. I el seu segon, Teodoro García Egea, per presentar un llibre sobre les monedes digitals que du com a títol Criptoeconomia. Criptomonedes, Criptoactius, Blockchain, NFT, Web3, Defi, que culmina en un codi QR que t’envia directament a un web d’inversió en aquests actius de la qual molts sortiran escaldats.

García Egea, a part del seu llibre, mereix el respecte que es guanyen els (pocs) polítics que són capaços de tornar a la seva vida professional després de passar per un o més càrrecs públics, perquè fa poc abandonà el Congrés. I sens dubte també perquè ha decidit dedicar-se al críptic i embolicat redol de les monedes digitals. És ver que molta gent ha fet diners en aquest món, però encara ho és més que molta més n’ha perdut moltíssims més, de vegades perquè és impossible endevinar les fluctuacions incontrolables i cabalístiques d’unes monedes que ningú no controla però molt més sovint perquè van posar diners tradicionals, els de sempre, amb l’esperança d’enriquir-s’hi i poc després s’adonaren que algú havia desaparegut amb els seus diners, com en la pel·lícula de Woody Allen, i era del tot impossible recuperar-los tant en el món analògic com en el digital. O sigui que si la seva proposta per sobreviure fora de la política és recomanar inversions en aquest perillós terreny potser faria millor d’eternitzar-se en el càrrec, com fan la majoria dels polítics.