Insubmís, rebel, indòmit, agnòstic, il·lús, sentimental, promiscu i, fins i tot, eixorc o lesbiana eren només alguns dels qualificatius, irònics o no tant, que Antoni Serra es donava a si mateix. No sempre les provocacions provocaven algun efecte en les societats light de la ‘terra inexistent’. Tant se val, l’important de tota provocació és la vocació: la crida, el convit a sortir de la uniformitat, la passivitat i el conformisme.
Amb tot, hi ha un qualificatiu que va utilitzar sovint gairebé com un sobrenom: ‘vell malsofrit’. L’expressió ‘vell malsofrit’ sol funcionar com un epítet de caracterització prejudiciosa segons el qual tots els vells serien malsoferts. Tanmateix, Antoni Serra pren el tòpic per transformar-lo en una arma llancívola contra les contrarietats d’un món sense remei, però sobretot contra la resignació. La malsofridura com a desvetlladora del que rau sota la terra baixa.
Perquè, si hi ha inconsciències, frivolitats i banalitats davant els desastres del món, també hi ha rebel·lies o resistències que es viuen amb una estranya joia o amb una esperança insulsa i vaporosa. Per això, el malsofrit posa la veu i el rostre, no per canviar res –ni per remei– sinó per remoure el pou tranquil·litzador. Que aquesta malsofridura d’Antoni Serra no s’esvaeixi fins que sorgeixin joves malsofrits.
Sin comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
De momento no hay comentarios.