Carmela i la petita Emília

Als anys setanta del segle passat va haver-hi una recuperació pública del cançoner bèl·lic republicà. Franco s’allunyava en un núvol de carbonissa. Emergíem de la foscor...! Una de les cançons més emblemàtiques va ésser ¡Ay, Carmela!, també coneguda amb altres noms: El ejército del Ebro, El paso del Ebro... Dalida la va gravar sota el títol de Manuella i la identifica amb una miliciana catalana: «Elle venait de Catalogne (···) était fille de pion». Carmela o Manuella és una cançó de lluita, d’esperança. I qui era Carmela...? Cap dona determinada, més aviat simbolitzava l’esperit de canvi social i de llibertats absolutes de les milicianes fotografiades per Gutmann o Gerda Taro. Naturalment, amb la victòria militar del feixisme, Carmela va desaparèixer del cançoner popular, de la memòria col·lectiva. La recobraríem amb la Transició, ja ho he dit. Era un símbol. A tots els conflictes socials o bèl·lics sempre hi haurà una Carmela que simbolitza les actituds més dignes. Ara mateix podem trobar-la en els camps desolats d’Ucraïna, en els carrers de Síria. Però tornem als anys setanta, els de la Transició. Aute va cantar-ne una versió, d’Ay Carmela!, d’una nostàlgia punyent, bella. Us en faig un tast: «¿Dónde has estado Carmela,/ durante todo este tiempo?/ ¿Por qué se calló tu nombre/ y se enterró tu recuerdo?» L’autor de la lletra és Jesús Munárriz, un poeta que acostuma a regirar en la memòria per extreure’n brots verds de consciencia. Carmela era un anhel de vida curta, considerant que a Catalunya i a les terres d’Espanya el de baix sempre perd. Històricament els alçaments populars són silenciats, reprimits amb violència. Us parlo d’un episodi verídic: la petita Emília va ésser una Carmela de tantes. Els seus pares moriren a l’Astúries minera, l’any trenta-quatre, i la nena va ésser acollida per un matrimoni català, de Barcelona, ambdós militants del POUM. Li procuraren la llar que les bales de l’exèrcit li havien pres. Però per poc temps. El febrer del trenta-sis, en una manifestació a favor de l’amnistia dels miners i dels represaliats d’Octubre, els guàrdies d’Assalt van disparar a tort i a dret. I no em demaneu per què ho feren, les coses són així i mai no han estat d’una altra manera. Repareu: Amnistia Internacional acaba de denunciar l’ús desproporcionat de bales de goma per part dels Mossos i dels altres cossos policíacs. En fi...! Els guàrdies d’Assalt dispararen a la Via Laietana, prop de la comissaria que el govern més progressista que ha tingut Espanya (és a dir, l’actual) fa mans i mànigues per tal d’evitar que esdevingui un espai de memòria. Aquell dia de febrer ingressaren en el Clínic un dels manifestants amb un tret al cap. Els metges únicament pogueren certificar-ne la mort. Nomia Josep Pujol i era el pare adoptiu de la petita Emília. Tinc memòria d’algunes fotografies del seguici mortuori, presidit per ella i una colla de gent gran. Imposa la dignitat de la nena, recordem que la seva curta biografia s’havia escrit i reescrit amb tinta de dol. Faltaven pocs mesos per a l’alçament militar... Què se’n degué fer, de l’Emília, els anys quaranta, cinquanta...? Viu encara? L’evocació de la Carmela d’Aute, és inevitable. Així mateix el pensament ens porta a les Carmelas i Emilias, de joventut esberlada, que ara es confonen irremissiblement entre les runes de Khàrkiv o Borodianka.