Et beneeixo, Espanya

Tu no tens remei, Espanya. Quan tens ocasió d’integrar-te en una societat moderna i civilitzada, el que fa és mostrar una vegada més la teva hostilitat als pactes polítics i a la concòrdia entre tots els ciutadans que conformen el teu Estat fet a garrotades i amb violència extrema. Et beneeixo, Espanya, per ser la més estúpida de les nacions europees i mediterrànies. Però això m’és indiferent, no m’afecta. Ni tan sols sento llàstima per tu. On vas amb tanta rancúnia i tant odi? On mamares la teva llet agre quan et suraren?

A mi tant m’és el que facis de la teva vida, Espanya. El que me molesta i m’incomoda i m’emprenya de tu, és el que fas amb la meva. No has estat un Estat de Dret perquè no saps què és el dret. Deixa tranquils els que no pensem com tu. Deixa’m en pau, si us plau. Les teves permanents injustícies és allò que no m’explico. Només podria explicar-se d’una manera, amb mira estúpidament irracional, idiota. No ho saps, però jo et diré què fan els idiotes: perjudiquen els altres sense treure’n cap benefici per a ells. No deixen que els altres siguin persones lliures, i ells s’encadenen cada dia més. Què, t’hi veus reflectida en aquesta definició? Em sap greu, però jo t’hi veig des que el món és món. Mentre no reconeguis la bondat i la intel·ligència humanes, com la de dels que busquen la llibertat personal i col·lectiva, no entendràs que a la vida hi hem vingut a passar-nos-ho bé i a fer-ho passar bé a totes les Laures Borràs i a tots els Joans Guasp que lluitem perquè les dones i els homes visquin meravellats entre ells i ells i tothom. Confia més amb nosaltres, gallina poruga i bel·licosa, amb bec i sense ales! Acabaràs a l’abocador de fems!