Al sac dels oblits

Llorenç CapellàPalma10/03/23 0:29

Tocant a la llengua castellana, el primer punt de l’Article 3er de la Constitució Espanyola vigent afirma que «todos los españoles tienen el deber de conocerla y el derecho (no el deure, vius!) a usarla». I en el segon que «las demás lenguas españolas serán también oficiales en las respectivas Comunidades Autónomas de acuerdo con sus estatutos». I què en diuen, els estatuts de l’àrea lingüística catalana? El de Catalunya, en l’Article 6è, després de remarcar en el primer punt que «el català és la llengua d’ús normal», afirma que el català i el castellà són llengües oficials, i que «els ciutadans de Catalunya tenen el dret i el deure de conèixer-les». M’atreveixo a afirmar que no hi ha a Catalunya ni un sol ciutadà que no sàpiga expressar-se en castellà. En canvi, en català... En sap, de català, l’allau de funcionaris de l’Estat provinents de l’Espanya profunda que s’hi han establert? I un be negre! Però tornem a la lletra oficial. El punt dos de l’Article 6è de l’Estatut del País Valencià puntualitza en un català correctíssim que «l’idioma valencià és l’oficial a la Comunitat Valenciana, igual que ho és el castellà, que és l’idioma oficial de l’Estat». I puntualitza: «Tots tenen dret a conèixer-los i a usar-los».

D’altra banda, l’Estatut de les Illes Balears, en el punt primer de l’Article 4art, assenyala que «la llengua catalana, pròpia de les Illes Balears, tindrà, juntament amb la castellana, el caràcter d’idioma oficial». I aclareix, en el punt segon, que «ningú no podrà ser discriminat per causa de l’idioma». Tant la Constitució com els tres estatuts són fruit de la Transició. Tenen, per tant, més de quaranta anys de vigència, cosa que ens permet suposar que dues generacions d’espanyols s’han educat amb els valors que pretenen representar. O no...? És clar que no. Si a les escoles de les comunitats castellanoparlants s’hagués ensenyat que a l’Estat hi ha diferents comunitats lingüístiques, la gent que no supera la cinquantena i que s’hi desplaça per a treballar-hi tindria assumit que no sols és lícit, sinó just, que els exigeixin el coneixement del idioma de la terra d’acollida.

Fet i fet, si a cada fornada de nous polítics no n’hi hagués cinquanta més un de cada cent disposats a dedicar la seva activitat pública a embullar la troca lingüística i, de tant en tant, renunciessin a promoure el discurs d’incitació a l’odi, la gent infinita que es doctora en romàniques entre birra i birra a la taverna de la cantonada, podria dedicar el seu valuós temps a dilucidar coses de més substància com és ara si la lluna vessa mel o fel. Però no és així. Polítics i intel·lectuals que encara no han paït el trauma colonial del 98 fan de la llengua catalana el sac dels cops. La dreta la combat aferrissadament des de totes les múltiples maneres de fer el ridícul, mentre que l’esquerra la tolera, li dóna permissibilitat. Tanmateix, ambdues actituds suposen mètodes diferents de practicar el lingüicidi. En fi...! Si tot plegat no fos com és i fos com diu la lletra impresa, milloraria la convivència un no és de dir. I si puntualment ocorregués que una infermera andalusa que viu i treballa a Catalunya, en comptes de tenir cura dels pacients al seu càrrec es dedica a fer vídeos menystenint la puta lengua catalana no en faríem ni puto cas. Al cap i a la fi, les beneitures s’han de llençar al sac dels oblits.