Josep M. LlauradóPalma09/03/23 0:29
TW
0

Creix la llista de coses que ens han fugit de les mans (els negocis d’ungles, el «perrismo» (sic) o adoració als cans, la sobredosi d’informació meteorològica...), però cap tan urgent com el domini de la cuina sobre el present informatiu i social. Des dels mitjans tradicionals i les televisions de tota mena fins al total de xarxes, la cuina i en general l’alimentació obsedeix com si acabàssim de sortir de la pitjor fam medieval. En paral·lel, les cuines (l’espai que s’hi destina als habitatges) cada dia són més àmplies, més bèl·licament luxoses, sumptuoses i catedralícies i sempre imitant l’arquitectura tipus nau espacial minimalista de la seu d’Apple a Cupertino, tot i que hom sospita que en la majoria només es reescalfen pizzes i un reduït nombre de plats preparats.

Més enllà del redol domèstic, pel·lícules com The Menu, Soul Kitchen o Boiling Point i sèries com The Bear triomfen no pas pel que s’hi cuina i menja sinó perquè descriuen l’espectacle d’estrès, violència i maltractaments que neix d’exigir una cuina que sigui alhora art i negoci i de luxe en ambdós objectius. I l’expert en organitzacions Robin Burrow culmina en un paper (en el sentit d’article científic, titulat Patiment sagnant i durabilitat: com els xefs forgen identitats encarnades a les cuines d’elit) un estudi de les universitats de Cardiff i Lió sobre 62 xefs d’11 països que examina les causes i conseqüències que les cuines de molts restaurants d’èxit, i inclús de segona fila, siguin escenaris habituals de violència física i psicològica i amenaces. Al mateix temps, el cap del Sindicat de xefs del Regne Unit, Unichef, confessa que s’ha mitificat el patiment en el gremi com una virtut i una condició beneficiosa, grans cuiners com Tom Kitchin, Gordon Ramsay i Chris Bartlett reconeixen el problema, d’altres com Clare Smyth abandonen les cuines megafamoses i es refugien en petites fondes i el millor restaurant del món, el Noma, tanca després que el seu cap admetés que la feina és «simplement massa difícil». No sabria dir a qui correspon analitzar aquesta situació, arreu, que fins i tot podria ser un absurd reclam publicitari, només que si qui té gana somniava amb pa ara pregarà, a més, calma.