La que els penja del camal

Explica l’acadèmic quebequès Michel Seymour, de la Universitat de Montreal, que dos dels principals teòrics de la identitat post-nacional són els filòsofs Jürgen Habermas i Jean-Marc Ferry. Segons els defensors de la identitat post-nacional, diu Seymour, «el model contemporani d’organització política ja no requereix cap mena de pertinença ni afecció nacionals». L’acudit s’explica tot sol: un alemany i un francès volen fer creure que els nacionalismes són obsolets i que les identitats nacionals ja no tenen importància, o que tenen una importància minvant, i que –les cites són de Seymour– els estats-nació «ja no són un actor destacat a l’escena internacional» i que «la nacionalitat ha deixat de constituir un ingredient essencial en una comunitat política». Sí, això prediquen, o si més no predicaven fa uns anys, un alemany i un francès. Només falta que un espanyol els doni la raó i ja tendrem el súmmum del cinisme, del wishful thinking tendenciós, en unes poques frases. Espera, que vomitaré de tant de riure. A veure si ens aclarim. Que els estats plurinacionals i les institucions supranacionals siguin legítimes, o possibles, o necessàries, o fins i tot desitjables, no vol dir que el món vagi en aquesta direcció. Al contrari, i la Unió Europea n’és un exemple. Un dels llasts històrics i presents de la UE ha estat l’egoisme nacionalista dels estats, que sovint han impossibilitat fer polítiques autènticament comunes, obcecats a protegir els seus interessos «nacionals» i la seva llengua «nacional» i la seva cultura «nacional». Igualment, que la identitat dels ciutadans sigui plural –és a dir, que estigui construïda a partir de molts elements o configurada per moltes fonts d’identitat, des de l’adscripció nacional fins a la classe social, la fe o l’ètnia– no treu que la identitat nacional sigui sovint la que preval, ja sigui d’una manera explícita i alçurada o bé implícita i banal. Tanmateix, el problema amb la cosa de les identitats post-nacionals no és que els nacionalistes d’estat la promoguin, ni tampoc que els progres de per aquí –els que van de no-nacionalistes i en realitat són espanyolíssims– l’usin per blanquejar-se i engalipar la gent. El problema greu és que molts presumptes sobiranistes es deixen prendre el pel i els compren la moto. Recordau qui va ser el gran abanderat a Espanya del «patriotisme constitucional» d’Habermas? El neofranquista Aznar.