El balancí s’engronsa, són les quatre de l’horabaixa, la migdiada ja és acabada, la tossina persisteix, la memòria puja: passà el carnaval i ara «dos braços/set cames/nas gros/peu petit/sa jaia Corema/ja torna esser aquí». I, sigui per quaresma sigui per realisme, les preguntes van brollant...
Per què haver gastat tant amb plats de peix quan cap peix car m’ha agradat tant com el gerret quan era barat? Per què tant esforç en adquirir fama quan resulta tan fàcil a un altre llevar-te-la sense esforç? Per què seguir esperant Godots que mai no arriben? Per què haver cercat tan lluny la saviesa a campus universitaris quan el seny em quedava tan a l’abast als camps de fora vila? Després d’haver llegit les Bucòliques de Virgili i La minyonia de Riber, he llegit poesia i prosa millor? Per què cercar més llum, si l’he vista tota en les ombres de Rembrandt? Per què fer adversàries repetició i innovació si el Bolero de Ravel ja d’estona oficià la seva boda? Ja no m’atreuen els herois, ni Ulisses vencent Ítaques ni Cid vencent Valències. Quatre coses m’atreuen molt: el somriure del pàrvul, la fe de l’ermità, la creativitat del pallasso i la generositat del pobre. N’hi ha prou amb olorar el perfum de l’aire lliure i saber on se’n va. És l’hora de buidar i amollar, d’adorar i confiar.
1 comentario
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Menys és més.