Jardins d’altri amb dones, tributs, amor i covardia

Enllaçant amb l’anterior. Tothom coneix la brega-separació entre la cantant Shakira i el futbolista del Barça Gerard Piqué, i la cançó que li ha fet ella, com va dir algú ‘rendibilitzant les banyes’, amb frases com: «Me dejaste de vecina a la suegra, / con la deuda de Hacienda/ y la prensa a la puerta...» Si volia ser un acte de menyspreu, no arriba a les soles de les sabates de Paquita la del Barrio, a la cançó Rata de dos patas, vegeu: «Rata inmunda, / Animal rastrero, / Escoria de la vida, / Adefesio mal hecho. / Infrahumano, / Espectro del infierno. / Maldita sabandija, / Cuanto daño me has hecho. / Alimaña, / Culebra ponzoñosa, / Desecho de la vida. / Te odio y te desprecio. / Rata de dos patas.» Idò ! Venga sublimació !

Pot ser la fórmula per fer una bona novel·la: «Si mescles humor i rancúnia pot sortir alguna cosa molt creativa» diu Rocío Quillahuaman. Molt en aquesta línia: «La suprema felicitat de la vida és saber que ets estimat per tu mateix o, més exactament, malgrat tu mateix» (Víctor Hugo). O també: «L’amor ho pot fet tot, i també el contrari de tot» (Alberto Moravia).

«Una veritat dita amb mala intenció dona cent voltes i mitja a totes les mentides que es puguin inventar» (William Blake) Però ja sabeu, com diu l’aforisme: «Llengua muda, mai és batuda». Hi podem afegir una de les idiosincràsies del parlar o de l’escriure: «Els límits del meu llenguatge són els límits del meu món» predicava Ludwig Wittgenstein. Però, vaja...»Escriure és exagerar» (C. J. Cela). Així, un dels més insignes escriptors cubans, Lezama Lima, no sé si exagerava, solia dir: «En España, la sangre siempre llega al río».

«Mai és massa tard per ser el que hauries d’haver estat» deia Georges Eliot, que ja saben que era el pseudònim de Mary Ann Evans. Massa tard és quan arriba la mort. «Al palpar la cercanía de la muerte, vuelves los ojos a tu interior y no encuentras más que banalidad, porque los vivos, comparados con los muertos, resultamos insoportablemente banales» (Miguel Delibes). Tot i que el refranyer matisa: «En tota dissort, hi ha un conhort».

Mal de fer, trobar conhort vull dir, ho tenien els jueus dels camps de concentració nazis. Conten que el papa Joseph Ratzinger quan visità el camp d’extermini de jueus d’Auschwitz digué: «On eres, Senyor, quan succeïa això?». Devia ser el mateix déu? El qui segons el jesuïta i teòleg José Ignacio González Faus és «Misteri infinit, revelat com amor gratuït i desinteressat, sobrecollidor i acollidor, font del ser i la vida, de l’espai i del temps, de la massa i de l’energia...» Molt bé, d’acord, però: on era?

«Memòria i profunditat són el mateix, millor dit, l’home només pot arribar a la profunditat amb la memòria» (Hannah Arendt). Vius però amb la memòria: «Covard, realment covard, és aquell que s’espanta amb els seus records» afirma Elias Canetti. És avinent, també, el que deia Joan Fuster: «Un només es sent realment tot sol quan no té res en que pensar o bé quan tem pensar en alguna cosa».