Un dia com avui

Els pactes dels ugetistes amb March, que serviren per a crear llocs de treball, tingueren la contrapartida de maquillar el caciquisme. March va disposar de molt de vot agraït, no necessàriament provinent del centre-dreta. En qualsevol cas, per a March, l’oasi de Mallorca no era trasplantable a la Península, de manera que l’endemà de les eleccions va passar a França, per si de cas...! Azaña governaria a Espanya, Companys a Catalunya. A les eleccions catalanes sí que va ésser determinant el vot femení per a les esquerres. I la tossuda voluntat d’alliberar els presos polítics, també. El fora reixes era un clam col·lectiu. La Societat Protectora d’Animals va fer una crida a aquells ciutadans que tenien ocells de camp engabiats, perquè els alliberessin. Tot un símbol, els ocells volant...! A Mallorca, els que se n’alegraren, del triomf de les esquerres, eren molts més dels que les votaren. Dia dinou la plaça de Cort va omplir-se de manifestants que reclamaven la reposició immediata dels regidors destituïts amb motiu dels Fets d’Octubre. Va haver-hi un mort, el jove Àngel Galante, per una càrrega de la Guàrdia Civil.

Va ésser el preàmbul del que passaria; el 18 de Juliol era a tocar... Precisament fa al cas que us recomani l’exposició de Catalina Julve, a la Fundació Sa Nostra, titulada Una parcel·la obscura. És un poema visual entorn de la guerra i la repressió a la comarca de Llevant. És duríssima, angoixant potser, però d’una bellesa punyent, d’una tendresa remarcable. Julve fa ús del dibuix, del gravat, del vídeo, de la fotografia, dels objectes personals o de guerra. Dos quadres, el d’una fila d’escolars i el d’un militar, em recorden la soledat o l’avorriment moral tan present en les fesomies que dibuixava Ritch Miller; alguns tons, els ocres sobretot, remeten a Damià Jaume. Parlo d’artistes que admiro i estimo. En l’obra de Julve es percep un regust a pols, a terra remoguda, a mort que cueja i es filtra pels plecs de la memòria. No és una denúncia, la mostra. És una confessió que Julve fa en nom seu i en nom de tots. Ben segur que no és el fruit de dos anys de dedicació, com ella afirma, sinó de tota una vida amb els sentits de l’oïda i de la vista ben desperts. El resultat és Una parcel·la obscura, un obrir-se l’ànima en canal. És com si Catalina Julve ens esperés, als visitants, a la porta de la sala i ens digués: passeu i mireu, arrossego tot això. Des de sempre, potser.