Josep Maria Espinàs

Era l’home de la mirada en les coses, l’observador de la gent i del seu món. Sense presses però sense pauses, es convertí en cronista de l’època que li va tocar viure. Al llibre El petit príncep d’Antoine de Saint-Eixupéry, el protagonista emprèn un llarg viatge d’asteroide en asteroide. A cadascun hi troba un perfil o un model humà que critica a través de la mirada sorpresa del nen. Abans d’arribar a la Terra, el petit príncep coneixerà un geògraf que viu obsedit fent una gran enciclopèdia de tots els indrets: muntanyes, rius, boscos, planes i valls. Té nombrosos col·laboradors que li porten les dades necessàries per a la gran obra. Però el geògraf no s’ha mogut mai del seu asteroide. No ha vist correr l’aigua dels rius. No ha sentit el so de les onades marines. Ni ha fet el cim de cap muntanya. Ben segur que tampoc no sabria diferenciar les olors de les plantes que poblen els boscos. És el gran teòric, que no sap posar en pràctica tot allò que estudia.

Josep Espinàs hauria hagut de tenir una conversa amb el geògraf. A ell, que li agradava escoltar la gent: Asseure’s en un banc, observar en silenci els altres, fer un comentari discret, d’aquells que conviden a la xerrada. Li hauria hagut de parlar de les seves llargues caminades.

Va recórrer Catalunya de forma decidida i improvisada. Mai no trassava rutes prèvies. Partia de qualsevol lloc però no sabia cap on. Podia caminar quinze dies. Es deixava endur pel camí, sense buscar monuments, ni grans edificis. Només la ruta tranquil·la i «aquell observar la gent» que va ser la base de la seva vida: la curiositat, la capacitat de mirar, la invitació a la conversa senzilla, propera.
Fou un gran caminant, que conegué la geografia i ens ensenyà a estimar-la en una vintena de llibres. Escriví noranta obres. Estimà la llengua, que conservava amb tota la seva riquesa, i que ens transmetia.