Sanitat, llengua

A la fi han prevalgut la sensatesa, la dignitat, la justícia i el respecte pels drets més elementals de milers i milers de ciutadans illencs i el Govern de Francina Armengol, gràcies a les pressions de l’OCB, de l’STEI i de Més, no ha consentit que el català sigui només un mèrit a la sanitat de les Balears. Tanmateix, el dubte hi ha estat, el debat s’ha produït, i això ja és intolerable. Mentre es debatia la qüestió, els defensors dels drets dels catalanoparlants han esgrimit tota classe d’arguments clínics per intentar demostrar que ser atès a l’hospital o al PAC en la pròpia llengua és beneficiós per als malalts. És una qüestió de salut, deien. I molt bé, hi estic d’acord i, a més, són molts els informes d’experts que ho avalen: per a un pacient, i en especial per a aquells pacients més desvalguts –gent gran, infants, els que pateixen un tipus o altre de trastorn anímic i/o mental–, poder parlar amb el sanitari que l’atén en la pròpia llengua garanteix que es podrà expressar millor i que no afegirà una preocupació extra als maldecaps i malestars que ja l’assetgen. Tot això és vera, sí, i està bé que, quan es produeixen aquests debats, s’esgrimeixin aquests arguments tècnics per fer veure que és imprescindible que el català sigui un requisit. Però aquest no és l’argument més contundent, o el que hauria de ser definitiu i tancar per sempre i d’una vegada per totes aquest debat i tants altres de similars. L’argument definitiu amb relació a aquest afer és que si el català a la sanitat és un mèrit i no un requisit, això automàticament converteix en ciutadans de segona els catalanoparlants de les Illes Balears. El que haurien dit Armengol i el seu partit, si a la fi aquest despropòsit s’hagués concretat, és que els catalanoparlants són éssers inferiors als castellanoparlants, que les vides i els drets dels catalanoparlants valen menys que les vides i els drets dels castellanoparlants, que si bé l’estat reconeix el català i el castellà com a llengües oficials, a la pràctica només n’hi ha una que ho sigui de bon de veres. Eximir del coneixement del català, per tal de fer-los fixos, més de dos mil metges i infermers, i donar-los via lliure perquè no l’hagin d’aprendre mai, és el que ha volgut sempre el castellanisme xenòfob i antimallorquí. Que el PSIB-PSOE, ara, hagi flirtejat amb una idea troncal de l’ultranacionalisme espanyolista és alarmant.