Guillem FronteraPalma30/01/23 0:29
TW
4

És una qüestió ben consolidada en els països com el nostre: la corrupció és una herba invasora, com el marabú cubà, que, en ocupar un camp, fa estèrils els treballs dels homes per recuperar la terra. La imatge podria ser apropiada perquè es tracta d’una botànica que ofereix colors vistosos, atractius, a la mirada. Talment la corrupció, sembla fàcilment demolible a ulls del turista presa d’exaltació tropical. Però l’experiència ens ensenya que les coses inexplicables entorn de la corrupció i la seva penalització ens conviden a abandonar tota esperança. No podem acceptar aquesta invitació, naturalment, tot i que avui dia costa molt creure en la rectitud de la Justícia, per més voluntat i bones intencions que hi esmercem.

De l’omnipresència d’aquesta epidèmia ens en dóna fe la seva incansable continuïtat fins i tot –o precisament– quan passen pels jutjats alguns acusats i són penats de manera ininteligible per al comú de la gent. Si el teu company –polític, empresari, funcionari, pocavergonya– passa uns dies als calabossos a l’espera de sentències, no acaba de ser normal que comencis o acabis un negoci simplement brut. I és que el sentiment d’impunitat que acompanya la corrupció té una força gegantina.

Però hi ha altres països on tot plegat passa per un garbell social que tria o selecciona la moralitat d’aquesta mena de conductes. Es va detectar un cert malestar a la societat alemanya perquè, quan feia contribucions de pes a les economies més febles com la ibèrica, cada dia li arribaven les cròniques de la corrupció espanyola. Si això passa, l’alegria amb què contribueixes amb els teus doblers a redreçar economies més magres es por transformar en acidesa d’estómac i en rosaris de suspicàcies.
Potser hàgiu tengut aquests dies una experiència semblant en veure com un país en guerra, turmentat sobretot en les seves classes treballadores pels bombardeigs russos, té una mena de classe privilegiada que aprofita la criminal avinentesa per enriquir-se de maneres poc honestes. Però aquest comportament no ens hauria de venir de nou: essent com era abans de la guerra el segon país més corrupte d’Europa, Ucraïna no podia canviar per uns fets bèl·lics, que solen oferir, precisament, bones oportunitats als éssers més pútids de la terra.