Llorenç CapellàPalma27/01/23 0:29
TW
2

Lola Flores va néixer a Jerez el gener de 1923, deu anys abans dels fets de Casas Viejas i a cinquanta kilòmetres de distància de dita població. Què en devia saber, d’aquella massacre...? Mai no va referir-s’hi. Hi havia habitualment una espurna de recel, fins i tot de por, a l’esguard, tanmateix indomable, de Lola Flores. En néixer Lola, per les terres de Cadis encara es parlava en veu baixa de la Mano Negra, i la repressió terrible dels jornalers llibertaris dirigida per un guàrdia civil mallorquí, el capità Josep Oliver Vidal. La mirada de Lola Flores tenia memòria; un delit de supervivència que, tot i gaudir de les simpaties de la Dictadura, mai no va esborrar-se-li. Suposo que els seus començaments artístics no foren fàcils. Coincidiren amb el racionament i amb un sol gris que feia de mortalla dels afusellats pel franquisme. Més endavant va declarar-se franquista, fet que no li impedia recitar Lorca amb llàgrimes als ulls. La majoria d’artistes de l’època ho eren, franquistes. Les excepcions escassejaven. Angelillo va ésser un republicà declarat.

Juanito Valderrama era de la CNT, el trenta-sis combatia a les trinxeres. Però tornem a Lola Flores, del naixement de la qual, s’ha complert un segle. Lola admirava Franco, també la monarquia. I aquesta admiració era corresposta per l’elit de la Dictadura. Fins i tot va parlar-se de concedir-li un títol nobiliari, el de Marquesa de Torres Morenas. S’apropava al poder, a la fama. Probablement l’enlluernava més la lluïssor de l’or que l’or mateix. En qualsevol cas, la seva espontaneïtat no la deixava ésser una rentacares. A Carmen Polo li va dir públicament la Generalísima, un epítet pejoratiu si tenim en compte que a l’espòs de la seva germana, Serrano Suñer, li deien el Cuñadísimo per tal de fer befa de la influència que, per llaços familiars, tenia en les decisions de govern. Per sort, a Lola, li reien l’atreviment. Lola era tan lliure com ho palesava la seva expressivitat artística. Cantava i ballava obeint l’impuls del cor. Pemán va saber definir-la amb versos precisos: «Torbellino de colores/ no hay en el mundo una flor / que el viento mueva mejor/ que se mueve Lola Flores».

Sempre acostumava anar a la seva. Mai per mai va amagar les aventures amoroses. Amb Manolo Caracol, amb el torero Gallito, amb el futbolista Biosca... Quelcom insòlit en temps de doble moral, amb el clero i la guàrdia civil a l’aguait. «Como está la vida en restricciones/ ya han racionado hasta el amor». Així diu El fox de las linternas, una cançó, de Carmen de Lirio, de quan tallaven el llum. Curiosament, a Lola no li criticaven el dret a decidir sobre la seva vida. Altrament, la majoria de les seves cançons parlaven de dones valentes, d’aquelles que no s’estaven de plantar-li cara a l’infortuni i al què diran. A tu vera o La Zarzamora, en són exemple. I Pena, Penita, Pena, una cançó de versos rotunds, amb els quals s’identificaren moltes dones, sobretot les vençudes de la guerra. Recordem-ne alguns. Parlant de l’amant empresonat: «con un cuchillito de luna lunera/ cortaba los hierros de tu calabozo». La protagonista de la història, la mateixa Lola, no es resigna, és rebel·la: «Me duelen los ojos de mirar sin verte/ reniego de mí». En fi...! Fa cent anys que Lola va néixer. Una aproximació a la seva biografia ens ajuda a entendre els anys foscos.