‘Santo subito’

Una pancarta a la plaça de Sant Pere, de Roma, reclamava la canonització immediata del papa emèrit Benet XVI, en el marc dels rituals d’acomiadament, funeral i i enterrament d’un papa que serà recordat. L’historiador Andrea Ricardi, que ha tingut una relació molt directa amb els tres darrers papes, manifesta que els catòlics mateixos –fins i tot els dirigents eclesiàstics– tenen dèficits notables de coneixement d’història de la institució eclesiàstica i d’allò que ha representat el cristianisme en la història de la humanitat. Ens reconeixem actors d’un acte de la història en la qual una de les poques coses en les quals mantenim un cert acord és que no hi ha consensos possibles i que som protagonistes i consumidors de la producció de les fàbriques d’informació ambígua i imprecisa. La plaça de Sant Pere és una plaça convencional, equiparable a altres espais públics simbòlics de tantíssimes ciutats i pobles, però al mateix temps té una identitat i té una funció d’altaveu sobretot dels col·lectius catòlics. Històricament, que ningú no s’equivoqui, els col·lectius més conservadors formals i informals se senten especialment còmodes i a casa quan s’expressen davant la cúpula de la basílica de Sant Pere. Consideren la plaça com el seu espai natural i fins i tot s’imaginen legitimats per ocupar aquests espais com a propi, a diferència de les comunitats i grups que se mouen més aviat en la diàspora o en espais fronterers del cristianisme. La missió d’aquests no perd sentit ni intensitat si actua d’esquena a Sant Pere i intensifica la seva mirada i la seva acció cap a una societat que aixeca monuments a molts d’aquells que han estat condemnats en vida pel Sant Ofici. La majoria d’aquests individus també se senten a casa quan travessen la columnata de Bernini, però no tenen necessitat de fer-se notar ni de protagonitzar manifestacions sonades. Entenc els partidaris de Benet XVI i tenim evidències que aquest model fragmentat d’església és una herència de la primera comunitat cristiana i una expressió de la identitat d’una organització que necessita renovar-se de forma permanent. Els sants representen les diverses sensibilitats a l’interior, com els herois i mites i ciutadans il·lustres que en cada moment de la història es reivindiquen com a referents de curta i llarga durada. Mentre a la Germània es qüestiona aquests dies la figura de Von Bismark, un dels pares de l’Alemània moderna, potser un bon moment per pensar i considerar quin model de referents humans i espirituals necessitam conservar i enlairar per construir futur. Recordau allò de que qui molt frissa, molt tropissa.