Jardins d’altri, per acabar l’any

«No vull fer olor de vell», va dir el poeta Gabriel Ferrater a Pedro Salinas. Als cinquanta anys hi posà remei: es suïcidà. Sempre m’han intrigat les notes dels suïcides, són afirmacions de la seva voluntat d’acabar. Algunes però conserven el sentit de l’humor: «Tocau fort, com per despertar un mort», Jean Estauche havia clavat aquest cartell a la porta abans de matar-se. Idò, així, on col·locam el cartell amb la cita de Sèneca: «Fa falta tota una vida per aprendre a viure». Curta o llarga? Ja saben però, que la «Vida és una obra de ficció, basada en fets reals» (Ramon Eder).

La vida és relació. I així ho afirma Nuccio Ordine qui, després de publicar La utilitat de l’inútil, ara ens presenta Els homes no són illes. Per a un geògraf com servidor jo creia que, en part, sí que ho som com illes, el llibre és tot un desafiament. Sobretot després d’afirmar que: «Els bons professors et poden canviar la vida: una freda pantalla, no». He estat professor quaranta anys i esper que aquesta barbaritat no m’hagi ocorregut mai; ¿Qui som jo per canviar la vida de les animetes que m’escoltaven dins les aules de la universitat? De totes les maneres veig que el professor Ordine és recolza en jardins d’altri com els de Francis Bacon, Ludovico Ariosto, Shakespeare, Madame de Lafayette, Nietzsche, Montaigne... Saint-Exupéry (Ai! No m’agrada gens ni mica aquest). «L’individu és a la humanitat, el que l’ona és a l’oceà», diu Virginia Woolf. Idò, on són les illes? Si som illes, som petites i desvalgudes. Com Mallorca! I aquí entra el gran Josep Pla, quan observava el litoral, que el turisme remodelava: «Ens estan destruint el país davant els nostres ulls, i l’estan destruint amb una frivolitat, un desvergonyiment, una intensitat i rapidesa absolutament inaudits».

Títol d’un article a La Vanguardia: «La societat del restrenyiment». Servidor, que en pateix, el va llegir. Res, anava del malhumor imperant a tots els mitjans de comunicació i de la necessitat de riure, aquest, el riure, és la fibra per anar bé del cos i de l’ànima. Però tot just quan m’havien convençut me top amb un altre titular: «Som de la generació del post-apocalipsi». Da-li cebes! Ni baby-boomer, ni generació Z. És Luca Guadagnino que presenta una pel·lícula que va de dos caníbals amb sed de sang... i sed d’amor ! He tornat a anar restret quan ho he llegit. «Qui es menteix a sí mateix i escolta les seves pròpies mentides, arriba a no saber que hi ha de veritat en ell, ni a prop d’ell i perd el respecte a si mateix i als demés». La cita és d’Els germans Karamàzov de Dostoievski. És podria molt bé aplicar a les fake-news que circulen per Internet, i pels diaris, amb profusió.

I per acabar, el filòsof Cantinflas. Ara la gent no sap qui era en Cantinflas. Bé, idò en Cantinflas, a la pel·lícula Su Excelencia, després d’una sèrie de peripècies de les seves, es nomenat ambaixador del seu país, la República de los Cocos, a Pepeslavia i diu: «Estam pitjor, però estam millor, perquè abans estàvem be, però era mentida. No com ara, que estam malament, però és veritat». Ja veurem com estarem l’any que ve.