Llorenç CapellàPalma30/12/22 0:29
TW
2

Costa i Llobera seria proclamat fill il·lustre de Palma en un temps rècord, als dos mesos i escaig del seu traspàs. Parlem del desembre de 1922. Suposo que la proclamació va ésser per unanimitat, tot i que a Cort imperava la mala maror. El batlle era Antoni Oliver Roca, un maurista. L’havien elegit el mes d’abril, feia un no-res. Tanmateix, no duraria gaire en el càrrec. Al gener següent, el de 1923, seria substituït per l’arquitecte Guillem Forteza, un verguista. Estava previst que ocupés la poltrona Joaquim Pascual, un jove advocat, gendre d’un liberal històric, Bernat Amer. L’any 1918, Amer havia facilitat l’entrada de Joan March a la formació i, March, la reestructuraria de cap a peus. Joaquim Pascual moriria l’any 1922, enverinat. És a dir, assassinat. Tanmateix no se’n va parlar gaire, d’aquesta mort. Eren temps políticament inestables, de pactes contra natura i de pronunciaments militars. El mes de setembre de 1923, el general Primo de Rivera segrestaria les institucions i Forteza seria substituït a l’alcaldia per Francesc Salas Albertí, un altre maurista. M’he referit a pactes xocants, singulars.

El del PSOE amb March, és un de tants. En qualsevol cas, March, tocant a política municipal, va optar per un programa de tons progressistes que el distanciés, no sols del maurisme, sinó del vell liberalisme. Bernat Amer havia mort l’any 1921 i Alexandre Rosselló era un setantí venerable, un sant de guix. Guillem Forteza va tenir temps d’impulsar diversos projectes culturals i escolars, va normalitzar l’ús de la llengua catalana a Cort... En contraposició, no havia tingut inconvenient a dirigir les obres de la fàbrica d’adobs de Portopí, La Fertilizadora, que suposaria un notable atemptat al medi. Això sí: La Fertilizadora donava feina a prop de cinc-centes persones, de manera que tenia el suport del socialisme més obrerista, el dels Bisbal i Ferretjans. A les darreries de 1922, el diari madrileny La Acción, de pertinença maurista i d’un involucionisme clamorós, va endegar una campanya ferotge contra el Partit Liberal de Mallorca. El conservadorisme contemplava amb alarma la conxorxa de March amb el socialisme, però, sobretot, allò que li va fer perdre la son va ésser la incorporació a les files liberals de bona part dels afiliats al Centre Regionalista de Mallorca, tots joves, formats en els cercles intel·lectuals i universitaris, procedents d’una burgesia consolidada. La dècada dels anys vint, el Centre Regionalista era l’esperança de Joan Estelrich i Miquel Ferrà en una Mallorca amb entitat política pròpia.

March va frustrar-se-la. Com és possible que Guillem Forteza dirigís, l’any 1916, Nostra Parla, i que tres anys després donés suport incondicional a un home que es trobava a les antípodes dels seus valors...? Puc suposar-ho, però no ho sé amb certesa. Allò incontestable és que March ho va aconseguir amb la mateixa facilitat que el personal ferroviari fa un canvi d’agulles. En fi...! En comptes de parlar d’un poeta admirable, ho hem fet d’un episodi dels seus darrers temps. A Costa el va nomenar fill il·lustre un consistori amb majoria maurista. Costa era amic d’Antoni Maura. Com Joan Alcover. Cal aprofundir en l’estudi dels pilars conservadors en els quals s’ha sustentat històricament la intel·lectualitat mallorquina. Per a explicar-nos el passat, és clar. Però també la deriva ideològica del present.