Joan Guasp25/12/22 0:29
TW
4

Arribaren a la costa d’aquella illa amb una barqueta mig foradada que feia aigües per tot arreu. Eren dos fugitius de l’est de la Mediterrània, un home i un dona, ella molt més jove que ell. Estava embarassada de moltes setmanes. Es notava de lluny que aviat donaria a llum. Ningú no els esperava a la platja, i això que la platja era plena de gent que gairebé anava totalment nua. Sort tingueren de no anar a parar a les roques i xocar contra el penya-segat. «On m’has portat, Josep?», exclamà la dona. «Vaig a veure on podem menjar un poc i quedar-nos-hi a dormir». Josep es va obrir camí entre aquella multitud fins arribar a les cases. Tot era ple de gratacels, de grans edificis, d’hotels i de cotxes que omplien les carreteres. Li costava avançar. Va entrar en un d’aquells blocs d’habitatges i demanà si els podien acollir. Digué que eren una parella, home i dona, i que ella era a punt de parir. La negativa va ser absoluta. No hi havia lloc enlloc. No hi havia cap habitació buida. Tots els hotels i totes les cases estaven ocupades. Ell va insistir per tot arreu, però ningú no el va deixar entrar. Tot complet.

Josep se’n tornà al costat de la dona i li digué: «No hi ha lloc per nosaltres, Maria». Decidiren anar a peu fins a la gran ciutat. Però va ser pitjor encara. Els carrers eren plens de turistes que anaven i venien d’un indret a un altre. Varen recórrer la ciutat i tot estava embotit de gent de tots els colors i de totes les races. Sentiren a parlar de moltes maneres diferents. No hi cabien. S’empentaven uns als altres amb el genolls i els colzes. I, a més, hi havia una gran cridòria. Eren milions de persones vestits amb poca roba i molta coloraina. Una multitud que caminava sense rumb. Milions de persones. Més de deu milions de genolls i de colzes fent-se pas a la força.

Acabaren davall un pont d’una autopista. Allà Maria va infantar un nen al qual nomenaren Jesús, però va morir de seguida perquè en aquella illa no hi havia prou oxigen per poder viure un nadó.