Guillem FronteraPalma19/12/22 0:29
TW
3

Molts de mitjans de comunicació tenen ara una bona oportunitat per reconsiderar quina és la substància de la seva feina. Aquests titulars que induïen el lector a pensar que José Ramón Bauzá estava implicat en assumptes de corrupció amb centre a Qatar son una vergonya. En realitat, cap d’ells no s’ha atrevit a informar d’acord amb el que insinuaven els seus titulars. Vol dir això que sabien que fins ara –escric aquestes retxes dia 14 de desembre– no es pot demostrar allò que en titulars pretenien que cregués el lector. Els professionals de la informació solem ser massa indulgents amb nosaltres mateixos. Antonio Ferreras no ha pagat amb prestigi o audiència la seva mentida sobre els comptes de Podemos. Amb el cas de José Ramón Bauzá es poden entendre les antipaties que desperta sobretot en aquestes illes, però d’aquí a resquitllar el que ara per ara és una calúmnia hi ha un tram en el qual s’ha avariat l’ètica professional.

No basta invocar el gran generador de corrupció en què s’ha convertit –o ja hi va néixer?– Qatar, amb una vocació internacional que s’expandeix sense aturall. I és cert que pertànyer a un club d’amics europeus de Qatar no afavoreix la imatge de ningú. I que demanar temps i comprensió per aquest corruptor universal, al·legant unes aproximacions dubtosíssimes als drets humans, pot facilitar l’aparició de sospites. Però, en qüestió de decència, d’honestedat i de prestigi personal no podem afalagar els desigs més inconfessables d’un o altre bàndol.

Aturem-nos un instant a considerar una de les conseqüències més desastroses de la corrupció europea amb els doblers qatarians. El Procés català ha generat moltes diferències jurídiques entre Espanya i Europa. En resum, ens ha servit per fer-nos una imatge de la Justícia europea més sòlida i neta que no l’espanyola. Una partida de jutges espanyols han quedat en entredit davant els europeus. Europa era l’exemple de civilització avançada davant d’un país que arrossega solam pudent del franquisme i del post-franquisme. La política europea era un exemple de rectitud –bé, no tant. Amb el Parlament europeu tacat de corrupció qatariana, ens han caigut una partida de referents i salvavides. Les ganes que tenim de dir, com Robert Graves, adéu a tot això.