De Qatar a catarsi

Aquestes setmanes hem après geografia, política i economia, potser també alguna cosa relacionada amb les claus ètiques que mouen el món. La FIFA World Cup Qatar 2022 s’ha manifestat com un mostrador d’una de les sales de màquines que impulsen el present del planeta, o com a mínim una sala de màquines que ningú no pot menysprear. Aquest model de societat que ens escandalitza i ens gira el ventre en tantes coses no es fonamenta en una base moral molt diferent a la que sustenta altres països que també han organitzat campionats mundials i olimpíades durant el segle XXI. Fins i tot països dels considerats modèlics potser no ho són tant. Passau llista i ho comprovareu. No m’agrada gairebé res d’allò que he sentit sobre Qatar o he pogut observar al voltant del campionat del món de futbol. En realitat allò que no m’agrada és el poder d’aquests sistemes ni les conseqüències que acaba tenint pel planeta aquest present construït amb les misèries dels rics dels nostres dies. S’han observat massa gestos convertits en principis i marc teòric d’allò que ha de ser el futur. Un nombre elevat de les estrelles de la constel·lació futbolística actual estan vinculats contractualment a l’economia qatarí, les organitzacions i les gran empreses de gestió o de comunicació esportiva estan associades a economies salvatges com aquella que domina aquests països fets a manera de paradisos artificials. El campionat del món començà amb reivindicacions i amb bloquejos, i ha acabat comprant silencis i convidant aficions a viure experiències agradabilíssimes des del punt de vista emocional. Allò que apareix a la superfície és la victòria de l’esportivitat, de la convivència i de l’entesa. Allò que sempre s’ha definit com a propaganda. Allò que sura, tanmateix, no és tan positiu ni tan agradable, i segurament només acaba de començar el coneixement que la ciutadania té sobre aquesta corrupció que se mou amb tanta lleugeresa en els grans espais de poder polític del món. El mirall de Qatar té trampa, perquè no serveix per veure la realitat, sinó per avançar allò que fa temps va arribar per quedar-se definitivament. Aquests dies hem tingut ocasió de constatar algunes de les costures de la civilització occidental i tot plegat no augura un futur regenerador, sinó més aviat un futur inclinat davant el poder d’aquesta modernitat líquida que es presenta en societat i s’imposa com exemplar. Vull imaginar que s’han obert camins nous i s’ha iniciat una primera fase de purificació i de catarsi. Els èxits esportius del Marroc potser representin una primera novetat i una evidència que la civilització està madurant.