Una història calcada

A nit farà anys. Ho canta el trobo: «A las once de la noche/ del día 8 de diciembre/ el criado Ricardito/ a su amo le dio muerte». Situem-nos en el carrer d’Orteu, 55, de Barcelona. Ricardito Fernández, majordom d’ofici, va assassinar d’un cop de planxa Pablo Casado de las Navas, el seu senyor. Tot i l’afirmació tan categòrica que en faig, dels fets, potser la cosa no va anar així. Va ésser atacat en el llit, mentre dormia, el senyor Casado...? Es rumorejava. També circulava una altra versió: sembla que entre els dits d’una mà de la víctima, els forenses havien localitzat cabells que, presumiblement, hauria arrabassat a l’agressor, i que no pertanyien a Ricardito. Tanmateix, el jutge va decidir passar pàgina de seguida, així que va donar per bona la primera de les versions i va imposar a Ricardito una condemna de setze anys que, entre naps i cols, va quedar reduïda a no res. Les presses de la justícia tenien el seu perquè. L’assassinat havia causat força enrenou i no era cosa d’afegir llenya al foc. Pareu esment: «Sagrada Virgen María/ venerada en Monserrat/ dame luz para que cante/ el crimen más infernal». Plovia sobre mullat. El mes de gener havia dimitit Primo de Rivera i el govern del general Berenguer era una barca sense vela. Atur galopant, llibertats restringides... Encara no ho he dit: L’assassinat del senyor Casado va produir-se el mes de desembre de 1928, però el cadàver no va ésser descobert fins al maig de l’any següent. Per afegitó la investigació policíaca va eternitzar-se, de manera que no va dictar-se sentència fins al febrer de 1930. La narració dels fets és la següent: Ricardito, de vint-i-cinc anys, i el senyor Casado, de trenta, eren amants. Discutiren, partiren peres. Ricardito va tallar el cap del senyor Casado i després d’embolicar-lo amb papers de diari i una tela de sac, va travessar la ciutat amb el bolic sota el braç fins que va optar per llençar-lo a les aigües del port. Tot seguit va compondre el cos, convenientment trossejat, en un cofre, i el va facturar cap a Madrid. Els bastaixos de l’estació d’Atocha el transportaren al magatzem dels objectes pendents de recollir i aquí s’acaba la primera part de la història. Cinc mesos després, en veure que ningú el reclamava, l’obriren amb gran sobresalt. La resta és dedueix fàcilment: la policia va saber que a Barcelona havia desaparegut un industrial i que el seu criat no en sabia donar clarícia. Recupero dues estrofes del trobo. La primera: «Las obreras del taller/ siguieron confeccionando,/ más al ver que no las pagan/ el trabajo abandonaron». I la segona: «Unos creen que al extranjero/ Pablo se hubiese marchado,/ aunque ya tanta tardanza/ a todos está escamando». Se’n feren plaguetes, d’aquest crim, tot i que ignoro si va haver-hi trobadors que les cantessin pels carrers. El darrer trobador de Palma va finar a mitjan segle XIX, nomia Miquel Joan Vic. Perduraren a Barcelona, els trobadors...? No ho sé. En tot cas, acaba de produir-s’hi un fet de sang, força semblant al descrit, que en reclama un, de trobador. Em refereixo al cos sense cap ni extremitats que va aparèixer en una maleta, la setmana passada, en el carrer d’Aragó. El senyor Casado va ésser assassinat al carrer d’Orteu, actual Balmes. I Balmes i Aragó són paral·lels. Ha passat un segle i un assassinat ens remet a l’altre. La història és calcada.