Pere Antoni PonsPalma03/12/22 0:29
TW
0

Val la pena tenir en compte que el pare de l’alumne de La Salle que va ser el primer a armar gresca amb la bandera espanyola durant la classe de català és un antic periodista d’El Mundo, un diari que duu dècades rebolcant-se en la mentida, fent propaganda de les idees més reaccionàries i fent un antiperiodisme carregat d’odi i de bilis contra les llengües de l’estat que no són la castellana. Sergio Campoy va usar un incident escolar per fer propaganda de la seva ideologia i per criminalitzar una professora de català que no pensa com ell i que a més representa una identitat i ensenya una llengua i una cultura que ell voldria desaparegudes o marginades. I quan dic que la va criminalitzar vull dir que, amb la connivència d’un dels periodistes més bruts i més verinosos del panorama periodístic espanyol, Javier Negre, la va posar en el punt de mira d’una guarda exaltada d’espanyolistes amb una concepció perfectament falangista de l’espanyolitat i amb una noció nul·la de la pluralitat i la democràcia. Un d’aquests exaltats va ser Jorge Campos, el líder balear de Vox, que cada vegada s’assembla més a un híbrid de voltor i Queipo de Llano.

El calvari infame que ha hagut de patir, que encara està patint, la professora de català de La Salle ha estat imperdonable, i se li hauria de poder reparar de qualque manera. Sigui com sigui, tot el lamentable afer de La Salle és important perquè, més enllà de polèmiques, injustícies, confusions i males pràctiques concretes, posa damunt la taula tres qüestions estructurals. La primera és que el factor etnocultural nia al fons de molts dels conflictes que travessen la societat mallorquina i que si això no es vol veure no es pot entendre res: la bandera va ser l’excusa barata, el que hi ha de veres aquí és el castellanoespanyolisme supremacista volent ser del tot hegemònic i volent destruir qualsevol forma de mallorquinitat, començant per la més essencial, la lingüística. La segona cosa que demostra tot plegat és que des de fa dècades l’ultraespanyolisme torna a fer el que ha fet gairebé sempre: usar la por i l’amenaça al rival per fer política. I la tercera i darrera cosa és que, si tenim en compte que tot va començar amb la selecció espanyola i el Mundial, queda ben clar, una vegada més, que el nacionalisme banal dels estats és sempre, sempre, l’ou de la serp del feixisme.