Dies enrere, Palma va acollir el congrés de museus d’art modern. El rei d’Espanya va presidir l’acte central i la presidenta Armengol li va donar la benvinguda. En castellà, i tant! Per deferència...? Potser. Altra cosa és que fos procedent. Felipe de Borbón entén perfectament el català i, sobretot, parlant-li en aquesta llengua, la nostra, la presidenta hauria aconseguit posar de relleu la condició plurilingüe de l’Estat. La que reclamava Maragall. Recordem-ho: «Escolta, Espanya, la veu d’un fill / que et parla en llengua no castellana». El temps ens ha demostrat que Maragall era tan bon poeta com il·lús, perquè Espanya no el va escoltar ni ens escoltarà mai a nosaltres, els vuit milions llargs de catalanoparlants. Bé, en tot cas, l’Oda a Espanya ens serveix per a fer palès l’encaix dificilíssim, per no dir inviable, de les terres catalanes en un Estat de tradició jacobina.

M’atreveixo a aventurar que Francina Armengol en té consciència, d’això, de manera que tampoc cal esquinçar-se les vestidures si en un acte protocol·lari gira la llengua. Vull dir que no és la primera vegada que ho fa ni tampoc serà la darrera. Si hi faig referència, és perquè darrerament, des de l’àmbit institucional, s’han produït algunes intervencions significatives en castellà, que si bé d’una manera esparsa poden ésser considerades anècdotes, concatenades ofereixen una lectura força inquietant sobre la deriva de la llengua catalana. Apunteu: la presidenta del Consell de Mallorca, Catalina Cladera, s’adreça a les joventuts socialistes de les Balears en castellà. I José Hila ens fa saber que optarà a la reelecció com a batlle de Palma, fent ús d’una única llengua. Imagineu-vos quina...! Què tampoc n’hi ha per tant...? Diguem que no. Sobretot si parlem del PSOE. A tot estirar, els Sánchez i Cia assumeixen la permissibilitat lingüística de l’àrea catalana com un deure democràtic.

Fet i fet, Déu ens empari quan Francina Armengol passi a la reserva i deixi de fer de parallamps de la castellanització galopant que s’observa entre les noves fornades socialistes. Per a acabar-ho d’adobar, els regionalistes han virat el rumb que els era consubstancial. Més per Mallorca sembla més obsessionat a espipellar en el programa electoral de Podemos que a reivindicar la defensa insubornable de llengua i cultura, que era el sant i senya de l’antic PSM.

Els punts bàsics que defensarà l’aspirant a la batllia de Palma, Neus Truyol, són inequívocs. Canvi de model econòmic, justícia social, protecció del territori i una participació ciutadana més activa en el dia a dia de Cort. A Palma, la llengua catalana es troba en retrocés. Tot i així podem comprendre que no preocupi gaire al senyor Hila, però que no sigui un maldecap per a la senyora Truyol, de cap manera. Un GOB activíssim tira endavant una ILP, Avui per demà, encaminada a preservar territori, paisatge i clima a les generacions futures. És una iniciativa plausible, no cal dir-ho. Però la llengua també forma part consubstancial de l’hàbitat, i ens en desentenem sobiranament. Hi ha un punt d’inflexió, l’1-O. Dies enrere, el doctor Veny deixava caure una frase lapidària. Al seu poble, Campos, mai no s’havia sentit parlar en castellà. Ara, en canvi, s’hi sent. Venint de qui ve, és un crit d’alerta. Vàlid per a la presidenta Armengol. I també per als regionalistes, és clar.