No és el planeta, som tu i jo

El secretari general de l’ONU, manifestava que l’acceleració dels efectes del canvi climàtic van a una velocitat catastròfica, grans paraules que com moltes altres cauran a l’oblit un cop hagi passat aquesta cimera. Cada cop hi ha més gent conscienciada respecte a la crisi climàtica, que assumeix conductes més responsables i redueix les seves emissions, és una passa important, necessària però no suficient. Desgraciadament, es posa per sobre un fictici interès econòmic, argumentant que la reducció dràstica d’emissions provocaria una crisi econòmica i social ‘pitjor’ que la crisi climàtica. Diguem-ho clar, això és fals. En primer lloc, perquè hi ha moltes formes de reduir emissions, entre les quals moltes que podrien generar nous llocs de treball, molt més estables i qualificats que els que tenim ara mateix. Però, en segon lloc, i més rellevant, els efectes del canvi climàtic generaran un impacte econòmic molt superior a una reducció d’emissions programada, es calcula que el cost de no actuar de forma contundent per reduir emissions tindrà un impacte del 18 % de reducció al PIB mundial d’aquí a 25 anys. És a dir, el cost de no actuar és molt més elevat que el d’actuar, pareix una operació fàcil, però quan el teu objectiu és el compte de resultats de l’any vinent, l’arbre no et deixa veure el bosc.

I és aquí on entren les administracions públiques, que evidentment han d’augmentar la seva despesa pública per ajudar al sector privat a reduir les seves emissions, però que també ha de regular perquè les activitats que no les redueixin tinguin l’obligació de fer-ho. Les institucions han de vetllar per l’interès general, i per això es convoquen aquestes cimeres, que tot i les seves mancances, els seus patrocinadors privats intentant rentar la seva imatge, han de servir perquè aquestes institucions assumeixin que estan davant el major repte existencial (com ho ha definit la Unió Europea). Per això no han només d’acordar reduir emissions, sinó quines actuacions duran a terme per fer-ho possible.

I aquestes actuacions, ja ens les sabem, ens les han dit la comunitat científica. Renovables per reduir les emissions de la producció d’energia elèctrica, canvis a la mobilitat mundial i modificar l’agricultura i ramaderia. Evidentment, cada part del món té les seves especificitats, a Balears per exemple, l’agricultura i ramaderia, no són tan problemàtiques com la mobilitat o la producció d’energia elèctrica. I com som illes, el transport marítim i aeri suposen un gran impacte en l’àmbit d’emissions, ja que és l’única forma d’importar i exportar béns i que puguin entrar i sortir persones de la nostra comunitat. Les illes tenim un repte afegit, però també oportunitats per assolir la descarbonització abans. I això només és possible si ens alineem amb altres arxipèlags i cerquem sinergies i bones pràctiques entre nosaltres. Això anem a fer a la COP 27, a cercar solucions ràpides i efectives perquè puguin ser exportables als arxipèlags de la resta del món i perquè s’escalin aquestes propostes i puguin traslladar-se als territoris continentals.

Per què no ens hem d’enganar més, no hem sabut transmetre la gravetat de l’emergència climàtica. I com escrivia Cristina Monge fa uns dies, no ens hem de sacrificar pel futur del planeta. Això no va de futur, va de present, ja patim avui sequeres, incendis, onades de calor extremes, pujada del nivell de la mar... Això no va de sacrificis, va de gaudir, l’emissió de gasos d’efecte hivernacle ja produeixen moltes malalties i morts, així com la calor extrema o les grans inundacions derivades del canvi climàtic. Això no va del planeta, va de les persones, el planeta seguirà però és la gent qui està en perill. No és el planeta, som tu i jo qui podem fer que continuem vivint d’una forma digna, i per això a més de reduir les emissions i viure d’una forma més saludable, hem d’ajudar a aquells països que no tenen la capacitat de fer-ho.