El mar nostre

Qui en pretén un ús exclusiu, ho ha de justificar i li caldrà autorització pública, sovint lligada a un cànon per compensar un profit particular. Un cànon que se’n duen a Madrid. Per fer-hi negoci, a més, cal oferir-ho en pública concurrència. El pas del temps no atribueix drets exclusius a ningú sobre el que és de tots, no hi ha prescripció adquisitiva sobre domini públic.

Per altra banda, i no menys important, és un espai ecològicament i paisatgísticament molt valuós, que s’ha de preservar. Molta gent lamenta els desastres perpetrats i anam prenent consciència de les amenaces derivades del canvi climàtic: pujada de la mar, empobriment de la biodiversitat... Som molts, i ens calen regles assenyades per poder accedir i gaudir amb la màxima llibertat d’un espai públic extraordinari, i conciliar-ho amb la igualtat de drets, l’activitat econòmica i la conservació de la natura. Un equilibri que recomana decréixer.

Premisses senzilles que permeten posicionar-se en multitud de polèmiques. Com l’oferta de serveis damunt les platges, en restauració, per exemple. O la intersecció entre vaixells i banyistes. És suggerent la crítica de «privatitzar la mar» que s’ha brandit contra les restriccions i el cost dels camps de boies, un sistema antipàtic però que se va estenent perquè resulta imprescindible embridar l’afluència massiva i protegir el fons marí. Si els fondejos rotatoris comporten privatització, què en direm dels vaixells que ocupen aigües de bany sense cap títol durant mesos? La feble disciplina en matèria de costes ha permès la consolidació de massa situacions anòmales, i d’abusos.

La situació dels propietaris anteriors a la demanialització o les particularitats dels ports, amb les polèmiques sobre «drets» dels concessionaris antics (pens sobretot en els clubs nàutics per la seva vessant social o en les drassanes pel seu valor estratègic), ho haurem de deixar per a una altra ocasió. Ho paga.