La Terra és rodona (contra els terraplanistes)

És veritat que els grecs compartiren amb altres pobles de l’Antiguitat la imatge de que la terra era plana. Una gran planúria, bonyarruda; com un disc. Una illa immensa rodejada d’un oceà. Anaximandre, mirau per on, digué que era un cilindre i Pitàgores (segle VIè abans de Crist) llança la idea de que era un globus. I la llançà com un globus a l’aire, ja que no en tenia constància experimental. Com diu Tim Unwin «L’argument de que la terra era rodona es basava en un raonament més místic i filosòfic que experimental». Plató (ca.427-347 abans de Crist) col·locà «l’esfera Terra» enmig de l’Univers i costà molt deslocalitzar-la d’aquest lloc. Però la idea de l’esfera proporcionà una plataforma sobre la qual, la geometria i la matemàtica possibilitaren un corpus teòric damunt el qual fer medicions i representacions. D’entre aquestes les d’ Eratòstenes (275-194 abans de Crist), qui mesurà, amb dues fustes i la seva ombra, la longitud del meridià terrestre, en 252.000 estadis, aproximadament 39.690 kilòmetres, i , ho feu amb una gran precisió, ja que realment en medeix 40.120 . El gran Ptolomeu (90 – 168 després de Crist) acabà de configurar aquesta cabalística. Encara que ajudà a continuar el famós «error de Posidoni», fent el meridià més curt del que tocava. Aquest error feu que Colon, cregués que havia trobat l’Índia en comptes d’Amèrica. La geografia de Ptolomeu, redactada el segle II després de Crist, arribarà de Constantinoble a Florència. L’emoció em guanyava el primer cop que vaig tenir la joia incunable entre les mans, a la residència dels financers March, de Can Verga, a Madrid, dins la seva biblioteca privada, rodejat de tresors bibliogràfics. Els mapes medievals del Beatos, el meravellosos mapes de «T dins O», excel·lentment erronis i ingenus, amb Jerusalem al centre del món, allargaren durant segles, el tortuós camí de la configuració exacte de la terra. Els cartògrafs mallorquins dels segles XIV i XV, ajudaren a la mesura aproximada del nostre planeta.

El Google Earth, és un exemple de com les fotografies i les imatges de satèl·lits, restringides abans, s’han començat a difondre; un ‘boom’ d’acostament de la cartografia a la societat. A més, es poden veure amb detall, a Internet, des de les Balears ingènues a la Tabula Peutingeriana –una còpia, «remasteritzada», d’un itinerarium pictum del temps dels romans- fins als mapes parcel·laris de Capdepera i Manacor de Pere d’Alcàntara Penya. La cartografia, abans en mans exclusives de l’estat, exèrcits i ministeris de recaptació de tributs –cadastres de rústica i urbana- és ara més a l’abast de tothom. Encara que ens arribin les sobres d’un material que és fa obsolet ràpidament, ens meravellam: tenim la figura, rodona, i la representació del món, i de les illes per afegitó, dins el nostre ordinador.
Un servidor es va fer geògraf, entre altres raons, per la fascinació per la cartografia. A les primeres orto-fotografies aèries subministrades per l’exèrcit espanyol, que provenien d’un vol realitzat per militars americans, on hi havia d’aparèixer un objectiu estratègic, al paper hi havia una gran taca. L’ocultament no feia sinó evidenciar que la cartografia (amb les seves variants modernes) ha estat sempre una eina de poder i d’informació privilegiada. Ja Maquiavel aconsellava al Príncep : «El primer que heu de fer en entrar a un territori és saber exactament on són les coses». Els terraplanistes haurien fet fracassar de ple els exèrcits del Príncep i, més modernament, no trobarien ni el restaurant que cerquen amb el seu telèfon mòbil.