De difunts

Un bon moment per tornar a llegir l’assaig sobre la mort a occident de Philippe Ariès. Però també tota la simbologia de la mort i dels cementiris que hem acabat conscientment o inconscient eliminant de la memòria col·lectiva. El terror davant la mort persisteix, mentre la infància juga i es diverteix una vesprada ambigua i feta de materials simbòlics que tenen un cert aire mortuori. Mai no deixaré de recomanar Los cementerios civiles de José Jiménez Lozano un dels grans assagistes espanyols del segle XX. La litúrgia de la mort és una projecció de la vida, per això la civilització actual està gestionant la mort d’una manera que pot semblar banal o inexistent. Potser s’ha perdut tota referència al sentit transcendent que se projecta en els rituals de la mort, però les evidències plantegen hipòtesis que semblen tot el contrari. Seguim vivint amb la certesa que hem de morir, fins i tot aquells convençuts que no existeix passat ni més futur que el present. Perduda aquesta tradició emmarcada en les guerres culturals i religioses ben aviat perdem les referències i l’orientació en aspectes clau de l’existència humana. Al marge de les conviccions religioses val la pena reconsiderar molts dels conceptes i d’arrels que sustentaven el pensament i els valors que mantenien viva una determinada identitat, sense cap tipus de nostàlgia. Amb la mort mai ningú no ha jugat. Aquells que van a morir i ho saben mínimament dissenyen la seva identitat. La ploma d’Aurora Picornell compleix aquesta missió. La tomba del Che Guevara a Santa Clara (Cuba) també té una missió cívica i protegeix el sistema de tota contaminació i de tota perversió social. Malgrat moltíssimes cultures funeràries han vinculat la mort a un cert misticisme, gairebé la majoria d’aquestes cultures tenen com objectiu lligar memòria i eternitat. José Jiménez Lozano estudia el component cultural dels cementiris i arriba a conclusions apassionants, perquè els morts descansen i es classifiquen segons les categories de cada època i en funció de l’estructural social i cultural de cada temps. Així eren quan a occident estaven associats als espais religiosos i així són en l’actualitat en funció d’aquell model del primer liberalisme que aïllà els vius dels morts. En temps de postliberalisme, com han qüestionat recentment, els morts són destruïts i convertits artificialment en cendres i fins i tot en alguns casos tornen als temples, com en el passat, en columbaris que adquireixen un cert caràcter sagrat. Tanmateix, els morts sempre ajuden a pensar sobre la vida, a no ser que els vius siguin uns morts i els morts respirin vida.