Antoni Matas i la pluja

D’infant m’encisava veure passar el tren a entrada de fosc. On es dirigia el tren que passava a les darreries de la tarda? A Felanitx, a Manacor...? A la llunyania, així ho considerava. La llunyania és literatura. Amb els temps vaig relacionar-la, la llunyania, amb l’emigració. L’emigrant sempre tindrà dues biografies, dues memòries, dos sentiments. Antoni Matas va pujar a un vaixell que es disposava a salpar d’un port de França cap a Cuba. Va ésser l’any 1940, entre dues guerres. Per a la gran majoria de mallorquins és un desconegut; per a alguns, un músic; per a una minoria, un personatge singular. La primavera de 1935 actuava al temple del jazz de Barcelona, l’Hotel Ritz, al front de la Matas Band. Sorprèn la seva joventut: havia nascut a Esporles l’any 1912, de manera que en tenia vint-i tres. Tanmateix, ja era prou conegut en els cercles artístics catalans, atès que seria el responsable d’un festival de jazz organitzat pel Cinema Astòria, un local nou, inaugurat a la darreria de 1934. També, i ara ja ens trobem en els primers mesos de l’any 1936, va ésser l’autor de la banda sonora d’Abajo los hombres, el primer musical de la filmografia espanyola, del qual, Terenci Moix, a la sèrie Cine moderno y español que va publicar l’ABC, afirma que s’hi descobreixen indicis d’una modernitat insòlita. Una de les peces jazzístiques de la pel·lícula, La colegiala, interpretada per Carmelita Aubert, va ésser un dels grans èxits d’aleshores i els experts no dubtaren a considerar-la una recreació magistral d’una cançó de Louis Armstrong, St. James Infirmary. Carmelita Aubert (Carme Recasens a la vida civil) simpatitzava amb tot el ventall d’esquerres i va tenir problemes amb el govern de Lerroux al sospitar-se que una de les seves cançons més reclamades, el tango Clemencia, al·ludia a la repressió policíaca dels Fets d’Octubre. Carme Recasens va morir a l’exili de Lisboa. Antoni Matas va instal·lar-se a l’Havana, amb una acceptació professional indubtable. Era conegut arreu del Carib com El mago del solovox. El solovox va ésser un antecedent del piano elèctric i podia imitar el so de distints instruments. Tanmateix, l’any 1949, coincidint amb la presidència a Cuba d’un militar, Fulgencio Batista, va establir-se definitivament a la Florida. És autor de més de tres-centes cançons i, tot i que mai no va abandonar el jazz, va conrear ritmes més populars com són el tango o el bolero. Va compondre una guaratxa, Parece que va a llover, que amb la veu de Pedro Infante o de Los Panchos ha sonat milions de vegades a les emissores de ràdio d’arreu del món. En reprodueixo la primera estrofa: «Parece que va a llover,/ el cielo se está nublando./ Parece que va a llover/ ¡ay mamá me estoy mojando!». Vázquez Montalbán en el seu imprescindible Cancionero General del Franquismo, la cita sense especificar-ne l’autoria. Probablement no sospitava que Antoni Matas, el jazzista del Ritz, el veí d’Esporles, tingués un domini dels registres lingüístics del cubà com per a escriure que «el fiñe se alborota pa llenar la palangana/ ¡ahé mamá, como yo va gozá!». El fiñe és un infant, ahé es pot traduir per alegra’t: en aquest cas, alegra’t mare... En tot cas, no es va oblidar de la seva procedència. Va compondre Linda Mallorca, que cantava un artista mexicà, Alberto Lezama. En fi...! Va morir a Miami l’abril de 1984. Em ve de grat recordar-lo.