El centenari d’un poema

Aquest mes d’octubre es compleixen cent anys de la publicació de The Waste Land (és a dir, La terra eixorca, o erma, o gastada) de T. S. Eliot, un llibre que en realitat és un sol poema i que constitueix una de les fites centrals de la poesia moderna. Tot i que no va aparèixer en forma de llibre fins al desembre, l’octubre del 1922 va sortir publicat a la revista The Criterion. Va ser un terratrèmol literari en una època en què els terratrèmols literaris, culturals i artístics se succeïen a una velocitat de vertigen, però en què eren tan difícils de crear com sempre i en què resultaven tan impressionants com sempre. (Que les revolucions plàstiques i literàries del fauvisme i el cubisme, del futurisme i el dadà, de l’abstracció i el postsimbolisme, del surrealisme i el preconceptual, se succeïssin i s’acumulassin en un prodigiós quart de segle –entre el 1900 i el 1925– no vol dir que aquells fossin uns temps més propicis per a la creativitat, sinó que era un canvi d’època i que molts creadors tengueren el valor i el talent de representar-lo i dir-lo amb formes i idees fundacionals.) Tornem a l’obra mestra centenària d’Eliot, que té 434 versos però que haurien estat molts més si Ezra Pound no hi hagués fet una bona poda. Amb el seu fragmentarisme constitutiu –¿com es poden escriure textos rodons i de sentit complet i tancat en un món en descomposició?–, amb la seva sopa de referències –des d’Ovidi, el Dant i Shakespeare fins a les Confessions de Sant Agustí i els Upanishads hindús–, amb la seva mescla de veus, d’escenaris, de tons –des del discurs metafísic i la imprecació religiosa fins a la broma vulgar, el crit al·lucinat o el gemec sense lògica– i de llengües (anglès, llatí, alemany, francès...), La terra gastada és, talment l’Ulisses de Joyce i Les senyoretes d’Avinyó de Picasso, una culminació de la tradició i alhora una esmena a la totalitat de la tradició. És una recapitulació de totes les possibilitats de la modernitat i alhora un esgotament de les possibilitats de la modernitat. És una inauguració fecunda de la postmodernitat i alhora una advertència arrogant i agònica de les limitacions de la postmodernitat. És clar que tot això que jo ara he escrit són només frases inflades i més o menys vistoses, que queden en no-res comparades amb el poema immens que proven de descriure i d’elogiar.