Joan Guasp02/10/22 3:59
TW
11

En tots i cadascun dels cinc articles que he publicat sobre la meva intensa alegria de ser català, en tot moment he procurat dir, sobre la relació d’Espanya amb els Països Catalans, la veritat, només la veritat i tota la veritat. Soc feliç de ser català de Mallorca i català en general. Hi ha altres moltes coses que em fan feliç, molt feliç, però en aquests articles el tema era el de la meva alegria catalanòfila. Vaig pensar que era una tasca molt noble i molt lúdica i molt digna escampar-la. És el que he fet amb l’orgull discret que sempre m’ha caracteritzat. Ho hauria fet igual si m’hagués referit, per exemple, al meu cristianisme, o a la meva afecció pel teatre i la literatura. O la cultura en general.

Si algun lector pot rebatre alguna cosa, o tot el que he dit en aquests cinc articles que he publicat fins avui, que ho digui ara mateix o que calli per sempre. Jo sí que en puc rebatre encara moltes a l’Estat espanyol i als espanyolistes. Ell i ells m’han mentit miserablement tota la vida. Durant els meus primers vint anys d’existència me les vaig creure a les seves mentides, però vaig tenir sort de fer bons amics que me les donaren a conèixer. No és just que jo, als 21 anys no sabés escriure la meva llengua, el català. Vint anys de cultura catalana perduts. Un dret fonamental que em va ser robat des del primer instant del meu naixement. Me mentiren dient-me que el castellà era la meva llengua pròpia. No només això: el català, millor dit, el mallorquí, no ho era de llengua pròpia, sinó una llengua ridícula i repulsiva de la que se’n feia befa i escarni. Malgrat tot, jo sempre vaig xerrar amb don Toni, el meu mestre de primària, en el meu peculiar conseller de Consell: «Don Toni, put anar a pixar?» I ell sempre em donava permís.

Aquesta era la meva llengua pròpia i no cap altra: la llengua del meu poble, la de ca nostra, la dels meus pares. La que encara ara els espanyols incultes m’estan prohibint. Miserables!