Llorenç CapellàPalma23/09/22 3:59
TW
9

L’impacte emocional que ha provocat el decés d’Elisabet II ha desbordat totes les expectatives. Teringues de set quilòmetres de llargària, vint-i-quatre hores d’espera per arribar davant el taüt, merchandising de la Corona a dojo. D’antuvi hem d’admetre que els britànics l’estimaven amb un fervor comparable al que es dispensa a les deïtats. Tanmateix, retrocedint en el temps, no podem deixar de pensar que una multitud idèntica s’arremolinava a la plaça de la Concorde per a veure guillotinar Maria Antonieta. M’explico: davant l’espectacle d’una deïtat a l’alça o a la baixa, les torrentades emocionals són imprevisibles i esdevenen l’expressió dels sentiments més contraposats i diversos. La reina Elisabet habitava un palau amb els seus gossos de mostrari; no sabem si en tenia o no en tenia, de cor. També és una desconeguda per als milers i milers de persones que li han volgut retre homenatge. Fins i tot, potser ho sigui per a sant Pere que, com és sabut, rep pacientment tots els traspassats a les portes del cel. Quan Philipp Melanchthon va pujar-hi, al cel, els àngels li concediren una casa ben igual a la que havia tingut a la terra. Ho afirma Borges. Era una casa amb un mobiliari idèntic, amb els mateixos estris i llibres. Tot ben igual, de manera que va reprendre la seva vida quotidiana com si no hagués sortit de Wittenberg. Més endavant, els mateixos àngels, a causa de les desavinences que tingueren amb ell per qüestions de fe, feren que els estris desapareguessin, que els llibres es confonguessin amb la boira. Comptat i debatut, passaren comptes i consideraren que hi havia punts obscurs en el passat del teòleg luterà. No podem saber si la reina Elisabet trobarà, part damunt dels núvols, un Buckingham que li procuri la sensació de reprendre la vida o si els àngels voldran saber primer de quin peu es calça. Ha estat una bona persona la reina anglesa... Probablement. Tot i això, no sembla que la guerra, d’una crueltat infinita, que acabaria amb la descolonització i independència de Kenia, i amb la qual va encetar el seu regnat, li produís excessius mals de cap. Tampoc la d’Iraq... Fet i fet, no ha regnat en una bassa d’oli, encara que els serveis de propaganda britànics han sabut fer-nos creure que a la Commonwealth tot han estat flors i violes. Tocant a la mala fama del Regne Unit, escombraven cap a fora. Cap a Espanya, per exemple, on la brossa feia caramull i una mica més ni es notava. Amb la repressió d’Astúries, Londres va amenaçar amb una comissió cívica que comprovés in situ els fets de sang, i el govern Lerroux va contraatacar amb la creació d’un patronat cultural que enviaria a la capital anglesa una mostra d’art d’avantguarda per fer palès que a Espanya no tot era la negror d’Astúries, Castilblanco, Zalamea de la Serena o Casas Viejas. Però tot plegat ja fa part d’una història antiga, del nostre pòsit sentimental i esberlat. Parlàvem del comiat reial. I per força hem d’expressar l’estupefacció que ens provoca. Tanta ostentació de riquesa, reialeses reunides, sabates enxarolades, capitans amb plomall, cavalls de lloms lluents i una gentada bocabadada en els carrers, davant els televisors. Un excés, francament. Fer cas no és això. En fi...! Viure per a veure. Decididament el món (i en dir el món diem la multitud de la qual tots fem part) pateix d’un mal que no té cura.