TW
1

Sense Bach, Déu seria un tipus de tercer ordre» (Emile Cioran). No me diguin que no sigui cruel i encertada la cita del romanès! Idò així començam aquests Jardins d’Altri, arreplegant un poc d’aquí i un poc de més enfora. Per entrar amb olivetes: «El matrimoni és la manera més fàcil d’eludir haver-se d’ajeure amb un home», ho conta, carregada de raó, na Patrícia Highsmith als seus Diaris. Les coses han canviat molt, per molt que ens hi resistim, ja a Sunset Boulevard, el film de Billy Wilder, William Holden diu a l’oblidada estrella del cinema mut: «Era vostè gran!» Contesta ella: «Som gran; és el cinema el que s’ha fet petit». Alerta, idò, amb les apreciacions subjectives! I ja que som al cinema, contava Max Grau que per la seva mare, progre, Grease era una pel·lícula reaccionària amb una trama ridícula, en canvi, ell estava locament enamorat de n’Olivia Newton-John, la protagonista, recentment traspassada.

De totes les maneres, si ens demanen l’opinió d’alguna cosa, llibre, pel·li o concert, teniu sempre present el que deia el gran músic Miles Davis: «Tocaré i després et diré de que es tracta». De música parlam. Vaig escoltar un dels millors concerts d’aquest estiu a Mallorca. Així comença la crònica del concert que feren a Pollença Il Giardino Armonico, escrita per J. A Mendiola, «Mendi»: «Original, estimulant, iconoclasta, divertit, brillant, al·lucinant, rigorós, creatiu, desconcertant, diferent, exigent, entretingut, clàssic, contemporani, barroc, també curiós, estrepitós, sòlid, proporcionalment auri...» He de suposar que ens va agradar als dos, servidor hauria acabat abans els adjectius. Li demanen a Marina Garcés, filòsofa mediàtica: «¿En aquest temps polaritzats, als equidistants els acusen de tebis?» (No seria el cas de Mendiola), respon: «Hem de trobar una altra forma de relacionar-nos amb les coses. Ho practica l’inspector Maigret en els llibres de Georges Simenon: exerceix una mirada de comprensió sense jutjar. I això no significa neutralitat, és una mirada que va més enllà». (?) Idò! Encara que servidor no ho entengui molt, m’agrada perquè Garcés agafa com a cita d’autoritat Simenon i no... Plató o Kierkegaard.

Parlaven més amunt de diaris personals escrits per gent famosa, diuen que Andy Warhol, el dictava per telefon, entre festa i festa, droga i droga, se suposa que davant la imminència sexual i els diners gastat ens festes i taxis, diu Santiago Gamboa: «Talment com si fos un quadern de comptabilitat». Warhol moria als 59 anys. Som especialment afecte als obituaris, sobretot ara que em faig vell xaruc. Els diaris, els importants sobretot, solen tenir preparats amb antelació l’obituari de gent viva i molt coneguda que suposen que morirà prest, o no tant: papes, reis, futbolistes, actors... Al New York Times, tant previsors, ho havien fet amb Elizabeth Taylor, amb tant antelació que l’autor de l’obituari de la Taylor, va morir sis anys abans d’ella. S’ha de dir que el de Fidel Castro va ser refet setze vegades per periodistes diferents.

Aclaparat pels milers de gurús de l’autoajuda em refugii amb el que em diu Sergio del Molino: «I si descobrim que no sabem viure en la calma? I si Zaratustra no ens espera al cim? I si tota la saviesa, el plaer i l’alegria dels dies eren ja aquí, en aquesta acceleració i en aquesta follia urgent i no ho gaudim perquè ens volien convèncer de que la vida era una altra cosa? Jo som un vago que treballa massa!» Li deia el seu pare a Fifou: «Deixa que el teu cor s’aferri fort a una estrella». Bufff... quina velocitat!