TW
7

Sempre hem sentit a dir que la unió fa la força. Però jo sempre he pensat que la unió només fa la força bruta. La veritable força, la que mou muntanyes, és la força individual, la de la fe, l’íntima. L’emocional i l’espiritual. Aquesta és la força individual. Quan jo discrepo d’alguna qüestió no ho faig en sentit col·lectiu ni en nom de cap parlament ni col·legi, ho faig per motius personals. No soc ni he estat mai un home de partit. Els meus sentiments i les meves emocions soc jo qui les experimenta, la meva consciència, no la societat ni cap col·lectiu. Ara bé, ho faig gairebé sempre amb solidaritat amb els altres, amb aquells i aquelles que estic en sintonia.

Dic això que dic perquè fa poc que per iniciativa de l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, ha sorgit un grup de persones, de ciutadans, que estan cansats de viure políticament amb les condicions que ho fan. Jo també hi estic, encara que sé que també es pot fer país sense estar dins cap grup ni cap lobby. Per això em sento absolutament solidari amb ells.

La transversalitat catalana s’ha de portar a terme no només amb els partits polítics afins, sinó amb els tres governs de parla catalana. S’ha de construir de manera sòlida, amb formigó, per tal d’assolir els nostres legítims objectius independentistes. La llibertat requereix córrer riscos, saltar comellars i, fins i tot, saltar-se lleis si no hi ha una altra alternativa democràtica. És així. És més important i humana la llibertat que qualsevol llei feta per homes. Aquesta ha de ser la veritable transversalitat, l’autèntica força de ciment armat que cal confegir. Encara que el formigó i el ciment armat ha de ser fabricat amb material plàstic i flexible. Jo ara ho soc, de flexible, perquè m’uneixo a l’Assemblea a pesar de saber que, en aquests instants, el seu objectiu no és ni ha de ser fix ni categòric. La transversalitat no és l’objectiu, només és una bona eina. Hi ha més dies que llonganisses. Afortunadament, o no.