Antoni AlordaPalma06/09/22 3:59
TW
5

La resistència numantina a renovar la cúpula caducada, caducadíssima, del poder judicial espanyol fa empegueir. Queda clar què en pensa el poder polític, de ver, sobre la neutralitat dels jutges.
Els partits, acaparadors insaciables de poder, han pervertit els nomenaments per majoria qualificada, convertint-los en un repartiment per quotes, útils com a corretges de transmissió en afers delicats. El suposat objectiu de pactar noms de consens, ni s’intenta. El PP ho ha dut fins a la depravació, maquinant per controlar la Sala Penal «por detrás» (en paraules d’un seu secretari general).
Si s’ho volen repartir, que com a mínim ho facin obertament, ja tendríem fórmules antibloqueig... i ens estalviarien filibusterismes i homilies sobre un fair play en el que no creuen. Si ho volguessin sacsejar, una bona manera seria diversificar els nomenadors, empoderant les CCAA per exemple. De retruc, corregiríem una situació indigerible: que l’àrbitre sobre competències, el Tribunal Constitucional, sigui nomenat exclusivament per l’Estat, art i part.

La dreta, ara, proposa la cooptació pel propi col·lectiu de jutges. No ens estranyi, tot un tema la cultura política i l’esprit de corps dels cuerpos nacionales (o la dels cossos armats estatals). Però l’objectiu ha de ser la legitimació democràtica, no gremial. Els americans s’hi esmercen amb mecanismes d’elecció popular, amb federalisme judicial i fora Tribunals constitucionals. A la Grècia clàssica sostenien que tot ciutadà podia fer de jutge, desconfiaven d’una democràcia en la que les regles fossin tan complicades que no les entengués tothom... Formaven els tribunals populars (dikasteria) per sorteig entre els ciutadans (varons) majors de 30 anys. Per prevenir la interferència dels poderosos, el sorteig se feia el mateix matí del judici. Centenars de jurats, milers: cobraven una quota, dictaven sentència i partien a ca seva.

Sempre hi ha fórmules per sortir d’atzucacs, per esmolar un sistema rovellat. Però no canviaran res. El PP no amolla, llépol del profit que n’obté. El PSOE no vol renunciar a lo que li «toca». I sacralitzen les regles del joc que pactaren franquistes i demòcrates per tirar envant la transició.