Climent Picornell04/09/22 3:59
TW
0

«Hoy resulta que es lo mismo ser derecho que traidor / Ignorante, sabio o chorro, pretencioso estafador / Todo es igual, nada es mejor / Lo mismo un burro que un gran profesor....». «Mira per on ara anava cantant Cambalache i has aparegut tu, viejo professor!» El qui me parla du calçons curts, corbata i americana, sabates cares, enjoiat i amb una cartera grossa que no perd de vista. Ja un parent seu es feu conegut de tot Palma arrossegant dues carterotes, una en cada mà. Al cinema i tot, deien que hi duia els documents d’un plet que va perdre i l’arruïnà. Saluda cordialment, el dels calçons curts, i s’arrissa un poc els mostatxos rossos amb la mà que li queda lliure i deixa veure el seu Rolex d’or.

He quedat al Bar Bosch amb els amics i s’atura en Damià Pons. ¿No escriuràs res sobre el centenari del naixement de Joan Fuster? Me demana en Damià. «No ho crec, he rellegit el pròleg que va fer a Els Mallorquins de Josep Melià, 1964, dos anys després de Nosaltres els valencians i articles bons sobre ell, un de n’Enric Sòria, que el duc aquí al mòbil, mira: ‘El seu estil és ebulliscent, la seva crapulosa adjectivació és memorable i el seu excitant fraseigs de jazzman inspirat és inimitable: àgil, inquiet, revoltós, juganer, extraordinàriament mordaç i molt amè.’ Que més hi puc afegir?»

M’assec a la terrassa i a la taula de devora dos personatges xerren fort. M’he imaginat que són dos madrilenys, pareixen homosexuals, parlen de la possessió que s’han comprada a la serra de Tramuntana i que han arreglat segons el cànons més estrictes de les possessions mallorquines que han estudiat als llibres de Tomàs Vibot. I, a més, hi volen fer vetllades de poesia a l’ombra del lledoner de la clastra, ‘el almez’ diuen ells, ‘viejo y venerable’. «I amb quins poetes heu pensat?» Els voldria demanar un servidor. «Pues en algunos locales…» Quan recitin en mallorquí, imagin, només els entendran els quatre indígenes que hauran convidat, «es tan musical vuestra lengua!». Molt musical, sobretot quan s’esbraona de llepar fufes i gallets de les rosses eslaves que seuran a l’ombra del lledoner. Mesquinets!

A la taula de l’altra costat un home calb amb barba que parla mirant intensament a la joveneta que va amb ell, li diu: «He conseguido separar el cuerpo de mi alma. No lo había conseguido nunca, pero el otro dia, sí». La conversa rodola entre vidents i constel·lacions familiars, i ella, tota entristida diu que «sempre me surt que mon pare no anava de jo, però jo he amorosit aquesta relació, quan li hauria d’haver demanat comptes, per fer-me de menys!» Al manco és realista! No deu separar el seus cos de la seva ànima, ella, massa sovint, pens.

Un, pel telèfon mòbil, fa una dissertació sobre el «atrapamiento del nervio pudendo» que controla la defecació, el penis, el clítoris, el pixar, el cagar i els orgasmes. Estic a punt de dir-li: «¡Vaya nervio! Si queda atrapado, todo esto padece. ¿Qué te parece?»

S’atura una senyora que no conec i me demana: «Internet és de dretes?» «Clar que sí» li contest «sense cap dubte!» «Idò», me respon, «el mateix passa amb la concepció del que és viatjar avui en dia. Transportats en avions atiborrats, són els turistes de masses –i senyala els estols que passen– conscients del que significa el viatge? Es tracta de que el viatge suggestioni a partir de la fascinació que genera en el lector un mapa. Impressions que mostren els moments plens de significat que s’extreuen de l’itinerari, el que és etern i perdurable». S’acomiada sense dir-me qui és però es posa dos dits davant els ulls com dient-me: «te control a tu!»

Arriba el suc de taronja, la ‘llagosta’ de tomàtiga i el cafè amb llet i retorn a la meva estona de felicitat. Malgrat tot no em puc estar d’escoltar, o de sentir, a la taula de darrera una conversa sobre pesca de tonyines gegants i una trufa blanca d’un quilogram! Vaja! Pour épater les bourgeois !! Comme moi!!