Rosa Planas04/09/22 3:59
TW
1

L’arribada de Míster Evasió, de Blai Bonet, a les llibreries ens posa sobre la pista del deambular inquiet de molts mallorquins que veren en la metròpoli l’aparador de les seves aspiracions. Barcelona, la ciutat dels prodigis, la màgica lluerna que exhibia per a tot illenc un paradís de possibilitats. Blai Bonet s’enlluernà com altres per aquella condició no tan sols intel·lectual de la ciutat, sinó per la més baixa i anorreadora, la del barrio Xino, o Xinu, amb l’olor de mar i fembra, amb aquella ociositat de claveguera on les perles es desfeien en l’àcid de la vulgaritat més tenebrosa. Barcelona que podia ser aristocràtica, però també la despulla d’uns ideals perduts, d’unes aspiracions frustrades, d’una majoria d’edat que, com en el cas del protagonista, mai no arriba.

L’edició engegada per Club Editor, i sota la mà autoritzada de Nicolau Dols, revela un coneixement profund sobre el procés d’escriptura de l’autor santanyiner. Desordenat, però coherent, pulcre malgrat tot, la paraula s’escola refinada i corpresa en un lèxic plenipotenciari, com levític. No debades, en el postfaci, Dols concentra l’atenció en aquest punt: «L’escriptura de Míster Evasió va ser com tota l’obra de Blai Bonet, un procés de filtratge i assentament d’un material magmàtic que repeteix els motius identificadors de l’autor». El tema de la censura, gens banal en aquest cas, proporcionava als autors uns lectors ben curiosos, que cercaven la fissura, però que malgrat tot mostraven un cert gust literari i s’oferien, com a lectors primigenis i a mena de primer cor angèlic, per a destriar la palla del gra. El poeta de Santanyí sembla jugar amb aquests lectors, posant-los en una tessitura que els devia fer maleir els ossos d’aquell escriptor irreverent. D’aquí que el treball de recuperació que dels fragments eliminats ha fet Dols siguin un treball arqueològic i a la vegada restaurador.

Les paraules tatxades de l’original i que es recuperen en aquesta versió, mostren els nervis nacionalistes de Bonet, el tremp d’un que se sap més perdut en la lletra que qualsevol altre. L’exili parla per ell, però l’exili a la ciutat de Ginebra, de «cinquanta mil pessetes de sou mensual», amb balcó de despatx que té vistes sobre el llac, i com diu Bonet «ser un símbol, quina misèria», pura imatge fotogràfica per a la història, que no li retorna el desig de veure brollar de la postguerra una pàtria nova, jove, rica en projectes i en futur. Però la realitat s’imposa, miserable i hostil, la comoditat no s’adiu amb l’idealisme, i el projecte s’estreny. La ironia amb què descriu els ‘intel·lectuals’ representats en Bofill i Uriach, amb el seu posat reverencial i la seva immobilitat fantasmagòrica, on «aquesta irrealitat ho convertia tot en important» en un món d’aparences com a reflex d’allò que volia ser però que no arribava, és tal vegada una de les qualitats que fan de Bonet un escriptor encara actual, encara llegívol, encara dolorosament important per a comprendre la història recent del país.