El concepte de «la bruta esperança» (le sale espoir), que està present en molts de textos existencialistes i apareix com expressió tràgica a l’Antígona de Jean Anouilh, resulta ser un terme utilitzable també en el sentit d’esperança contaminada d’inconsciència.
Més ençà de la desesperança, a la qual Jean-Paul Sartre atribueix una font de lucidesa, hi ha l’esperança ingènua i l’esperança temerària. En la primera, es confon l’esperança amb la fe, amb l’optimisme acrític i amb la il·lusió de la preponderància dels fluxos benignes; i en la segona, qui coneix o intueix allò previsible, s’ho tira a l’esquena, si de cas encreua els dits perquè no passi res massa destorbador, i acaba confiant a la mateixa esperança un intemporal carpe diem.
Una ‘certa’ esperança és indispensable, no només per a un trist tirar endavant, sinó, sobretot, per aconseguir objectius importants, imperiosos o altament desitjables. Però si no hi ha un mínim de certesa i, alhora, una sòlida consciència de la incertesa, l’esperança es converteix en insensibilitat hedonista i en atonia feetness; en definitiva, en una bruta esperança, incauta i autoenganyadora.
3 comentarios
Para comentar es necesario estar registrado en Ultima Hora
Heròdot d'HalicarnàsTic, tac, tic, tac,.......... Tiempo al tiempo. Todo se andará.
Pep GilSi sou majoria, només ho heu de tramitar al Parlament, no?
Digame que tipo de esperanza es la que tenemos la mayoría de isleños que anhelamos la erradicación del catalán del estatuto de esta CA.