Jardins d’altri agostencs

«Un és amo del que calla i esclau del que parla» vaja: «En boca cerrada no entran moscas». Parlar massa... «Prima la música, poi le parole». «Parole, parole, parole, parole, parole, soltanto parole parole tra noi» cantava na Mina. «What do you read my Lord?» «Words, words, words...» contesta Hamlet a Polonius... Paraules que no sempre acaben sent paraules d’amor, ni tan senzilles, ni tan tendres com les que cantava J.M. Serrat. En quan a gustos musicals, ja se sap... Segons Máximo Pradera, Hitler escoltava en secret peces de l’eslau i homosexual Txaikovski tocades per un violinista jueu. Ho explica molt bé Ana Rujas, Madrid, 32 anys, ambaixadora de la joieria Bulgari: «Vens d’on vens i ets qui ets» (?) Vaja amb la saviesa pija! Al manco Santa Teresa era més entenedora, ja sabeu amb allò de: «Vivo sin vivir en mi / y tan alta vida espero / que muero porque no muero» («La gallina!» va respondre un estudiant pensant que era una endevinalla).

«No hem d’assumir que els experts són els únics que tenen dret a expressar-se en les qüestions que afecten l’organització de la societat» (Albert Einstein). Per això a vegades cal abreujar i descarregar-nos de llasts. Com feia el poeta Miquel Bauçà qui, en una autobiografia, acaba: «...Això va durar fins als meus divuit anys. A partir d’aleshores, no crec que calgui fer esment de res especialment notable». I parlant de poetes: «Ella, que ni s’amaga ni es mou, / ni saps si es mira o et mira, / fent semblança de bastida, / es presta a sotmetre’t al seu jou» (Guillem Mudoy). «L’ona persistent / aboca, a l’hora en punt, / la riuada cega» (Pere M. Carlos). Entre l’ Hannibal ad portas i el péché mignon.

Res de debilitat el que cometeren José M. Pemán, Agustín de Foxá, Dionisio Ridruejo o Sánchez Mazas volguent troquelar el nostres capets amb els càntics feixistes que ens obligaven a aprendre: Montañas Nevadas, Yo tenía un camarada, Cara al Sol... «De Isabel y Fernando el espíritu impera / moriremos besando la sagrada bandera / nuestra España gloriosa nuevamente ha de ser / la nación poderosa que jamás dejó de vencer». Ho podríem cantar ara amb música ‘tecno’ ja que «El ‘tecno’ és una mala herba, no morirà mai» (’Moderat’). Ai las!

Acab l’excel·lent treball de Gabriel Ensenyat: Fuster i els mallorquins. El debat identitari a la Mallorca tardofranquista, i n’extrec «La mangarrufa Villalonguiana»: atribuir els aspectes negatius dels poetes menors al grup d’intel·lectuals i escriptors d’expressió catalana que havien treballat des dels finals del segle XIX. Tots havien de ser com l’Aina Cohen de Mort de Dama. Era mangarrufaire en Llorenç Villalonga. Per acabar, Blai Bonet a La mirada: «...I l’amo de La Gota de Oro, la bodega, «ara mateix senyor Ferrater», abocava la primera tassonada de foc a l’escriptor més ferest, més lúcid, més honest, més apassionat, més fred, més calent, més pur, més barrinat, de Catalunya, «una altra ginebra», «senyor Ferrater, sí». Ai, en Blai nostro! «Odiï beure amb qui se’n recorda» (Llucià de Samòsata). Servidor també i més quan es xerra de demés.