Més, ¿desnacionalitzar-se dona rèdits?

A l’article de divendres passat deia que Més per Mallorca sembla un partit regionalista d’esquerres, amb un discurs frontal en qüestions socioeconòmiques i ecologistes però diluït des del punt de vista lingüístic, cultural, nacional. Com si els dirigents del partit no se sentissin còmodes com a hereus del PSM, que eren i es proclamaven d’esquerres, ecologistes i nacionalistes. Sovint es diu que aquesta retracció en la qüestió nacional ha estat positiva i es posen com a exemple les eleccions autonòmiques del 2015, quan després d’una campanya molt meritòria –feta amb escassos recursos i molta empenta i intel·ligència– es varen obtenir uns resultats notables, 59.069 vots, que representaven el 13,80 % del cens, que es varen traduir en sis escons (als quals s’hi afegiren tres escons més de Més per Menorca, que havia tret 6.568 vots, un 1,53 %). Deixar de banda el fet nacional, per tant, va permetre captar vot nou? En realitat, no gaire. Si tenim en compte l’augment demogràfic patit per les Balears, els resultats de Més per Mallorca del 2015 no varen ser gaire millors que els del PSM el 1995, quan el partit que encapçalava Pere Sampol va aconseguir, a totes les Balears, 45.854 vots, el 12,21 % del cens. A més, el 1995 el PSM es va presentar en solitari, mentre que el 2015 Més anava amb Iniciativa-Verds, que el 1995 també havia aconseguit representació. A banda de tot això, hi ha una cosa que sovint s’obvia de les eleccions del 2015, i és que, després de la legislatura agressivament reaccionària i castellanista del PP de Bauzá, la qüestió nacional va marcar implícitament tot aquella campanya. A la pràctica, no hi va haver cap votant de Més al 2015 que no votàs amb la consciència d’estar defensant la cultura i la llengua pròpies, la mallorquinitat. També es diu que l’arraconament del fet nacional de l’acció política de Més es deu a una voluntat d’adaptar-se a la societat per pescar-hi vots. Bé: la societat mallorquina és conservadora, partidària del turisme de masses i té simpaties per al rei, i en aquestes qüestions mai cal adaptar-se. Com pot ser? Sempre hi perdem per la banda nacional, que és l’única que ens pot salvar. L’única manera de no acabar destruït per un nacionalisme depredador i reaccionari com és el castellanoespanyol és recorrent a un nacionalisme d’autodefensa i progressista, no fent veure que et desnacionalitzes.