Guillem FronteraPalma15/08/22 3:59
TW
1

Els escrits de Hannah Arendt tenen l’aptitud per posar-nos en contacte amb la fibra més viva de la consciència del seu temps (Hitler al poder, II Guerra Mundial, exilis, divergències serioses amb altres jueus –per exemple, arran de la seva gran crònica sobre el judici d’Adolf Eichmann...). Va saber recórrer el segle XX amb un rigor fecund en tant que filòsofa de la política, i, cada vegada amb més llum, el seu pensament acompanya l’home d’avui en la seva odissea entre l’esperança i la desesperació. La seva lucidesa de vegades neix de la senzillesa més comuna –com, per exemple, quan diu que «si a una l’ataquen com a jueva, s’ha de defensar com a jueva. No com a alemanya, ni com a ciutadana del món, ni com a titular de drets humans»...–. La qüestió jueva assoleix en el seu pensament una profunditat excepcional. Deia que va ser jueva i no ho va saber fins als quaranta anys.
Cada vegada que, en una o altra lectura, he topat amb aquesta manera d’acarar la seva identitat, no puc evitar traslladar-la a la qüestió de la mallorquinitat, tan embullada per no dir esburbada, tan complexa per no dir grotesca. I tan dramàtica per no dir tràgica. Es pot viure la mallorquinitat fins als quaranta anys sense saber-ho? Es pot ser verament mallorquí durant quaranta anys sense tenir-ne consciència ni sentiment?

Hauria de dir que sí, per més que aquesta resposta afirmativa ens empenyi fins a la cuneta de la Història. Però l’afirmació identitària, el que en diríem casa nostra si així en podem dir del nostre lloc de residència, és extremadament volàtil. I ho és, sobretot, perquè el país no ha estat capaç de dissenyar quina cosa pugui ser el ser mallorquí, una condició que s’atribueixen molts d’inquilins de l’illa sense més qualitat que haver-ne fet, del nostra país, el lloc des del qual negocien i mercadegen. Entre ells, una bona part exhibeixen mallorquinitat sense haver assumit la necessitat –ni tan sols la cortesia– de parlar la llengua del país.

Són realment mallorquins aquests ciutadans –ja fins i tot de tercera generació? No els ho neguéssiu, podríeu obtenir una resposta violenta. Però també n’hi ha que exemplifiquen l’actitud contrària, ells han entès que tots hem de poder parlar de tot amb tothom.